El PP s’enroca davant dels casos de corrupció
MadridMariano Rajoy torna a demostrar que és un polític conservador en tots els àmbits. Després dels últims casos de presumpta corrupció que han tocat de ple el seu partit -de manera especial l’operació Púnica-, el president del govern espanyol ha donat ordres als seus per posar el fre de mà i evitar sacsejades internes. Malgrat les veus creixents que, dins del PP, reclamen un exercici de regeneració profunda, la cúpula de la formació ha optat per enrocar-se. Ahir la secretària general, María Dolores de Cospedal, va deixar clar que no pensa fer canvis dràstics.
“El PP ha fet tot el que havia de fer i ha reaccionat com havia de reaccionar”, va assegurar després de la reunió de la direcció popular. A la seu del carrer Génova de Madrid són conscients del nerviosisme que hi ha entre els càrrecs electes per la factura que poden pagar a les urnes els candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig. Són aquests quadres intermedis els que exigeixen una lliçó d’exemplaritat per resintonitzar, a contrarellotge, amb l’electorat. Una de les principals peticions -tot i que majoritàriament de manera anònima-és la dimissió d’Esperanza Aguirre com a presidenta del partit a la Comunitat de Madrid. L’estratègia política de Rajoy, però, intenta esquivar un risc: que els ciutadans identifiquin la corrupció només amb el centredreta espanyol. El missatge que repeteixen aquests dies és que es tracta d’un problema transversal, que afecta totes les formacions i que requereix un pacte d’estat que, a parer seu, el PSOE de Pedro Sánchez obstaculitza per motius partidistes.
Desafiament als crítics
En aquesta línia, i per intentar demostrar que el PP està fort, Cospedal va subratllar que ells no han tingut “necessitat” de fer canvis en el lideratge, un dard enverinat als seus contrincants però també de portes endins. A la demanda de moviments de fons -fins i tot la convocatòria d’un congrés extraordinari davant la gravetat de la situació- hi plana la necessitat d’un relleu generacional per equiparar-se al PSOE i a Podem. Rajoy és al timó de la nau des de fa deu anys.
Ell té clar que, de moment, no pensa moure’s, malgrat l’impacte polític que han generat les imputacions de Rodrigo Rato i Ángel Acebes. La també presidenta de Castella-la Manxa va acusar les “veus anònimes” del partit que fan aquestes peticions de “tenir molta covardia”. Les va instar a donar “la cara”. El cert, però, és que José María Aznar va marcar un patró presidencialista, amb escàs marge per a la discrepància organitzada en corrents crítics. Ni al congrés de València del 2008, quan la figura de Rajoy era molt qüestionada, l’oposició interna va acabar d’articular una candidatura alternativa. Ara el discurs oficial alerta que la feina de tots és intentar que el degoteig d’escàndols no tapi el relat basat en la recuperació econòmica. A la Moncloa i al carrer Génova confien que encara hi hagi marge fins a les eleccions de la primavera per tornar a situar aquesta tesi en el lloc central de l’agenda política espanyola.
Els populars insisteixen que ja han actuat amb “contundència” donant de baixa els afiliats implicats en casos de corrupció. “Nosaltres no podem ficar un militant a la presó”, es va justificar Cospedal per no anar més enllà. Hi ha, però, imatges que debiliten aquests esforços discursius: ahir l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, imputada en dos casos, va aconseguir fer-se una fotografia amb el rei Felip VI durant el Congrés de l’Empresa Familiar, que avui clausura Rajoy. La secretària general va haver-se de limitar a dir que no repetirà a les llistes.
L’ombra de Podem
És evident que al bipartidisme espanyol l’inquieta l’ascens de Podem, com podria certificar aquesta setmana el baròmetre del CIS corresponent al mes d’octubre. Tot i restar importància a les enquestes, la número 2 del PP va dir que Espanya no pot ser terreny adonat per al “populisme”. Amb aquest paisatge de fons, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, va oferir a Mariano Rajoy recuperar “l’esperit de pacte” en temes com l’educació, el model energètic i la reforma constitucional, en què s’haurien de limitar, a parer seu, els mandats del president i el nombre d’aforats.
