Aquesta tarda, el senyor Narcís Masvidal, de la pastisseria Masvidal de Torroella de Montgrí, treu al carrer la grandíssima mona que ha tingut a l’aparador per Setmana Santa, i la treu per repartir-la. La vaig veure passant per Torroella amb el cotxe: un ou de pasqua inflat com una bóta, 35 quilos de xocolata, un ou groc gegant, cofoi, amb l’estelada pintada.
Aquesta estelada se la cruspiran, vaig pensar. No la veurem podrint-se a l’aparador, com passa amb força estelades dels balcons, que et cau l’ànima als peus. S’han fet campanyes Renovem l’estelada, s’han restaurat estelades tombades per l’enemic i ara per festes alguns ajuntaments han renovat i ampliat les banderes. Però jo quan veig l’estelada de la meva veïna, mig embolicada amb el pal rovellat, pansida, tan nova que era fa un parell d’anys... L’he vist destenyir-se, del vermell al butà i del groc al crema, sembla de la Guerra de Cuba, esfilagarsada, semitransparent... “Un esquinçall, en altre temps bandera” -cito.
2014. Balcons com resistint un setge, els amos no poden sortir a renovar l’estelada. Em ve al cap la plaga de parenoels escaladors que fa pocs anys van grimpar pels mateixos balcons. El primer any s’hi enfilaven il·lusionats, el segon any ja havien perdut empenta, el tercer eren de color taronja i el quart feien molta llàstima. I aquests només sortien per Nadal, no es passaven l’any sencer a la intempèrie! Si hi ha un grau de veterania per banderes, aviat en veurem de condecorades. 2024. Despenjo amb himne i honors la meva estelada abnegada i heroica, la plego, dotze anys resistint, un full de serveis impecable. 2044. L’avi assenyala al nét un tros de cordill fosc que penja d’una barana. Aquí hi va haver una estelada, no es va rendir mai.
Ben mirat, és tan trist? Deixar descolorir l’estelada fins que es torni transparent, o sigui invisible, camaleònica, recuperar el català escarmentat, la desconfiança lúcida, discreta i civilitzada. Tornar al catalanisme de formiguer, soterrat, persistent, un mateix, i no dependre tant del dia que farem tots botifarra com un sol home. Però l’estelada és fotogènica, i l’acumulació de dades per internet, amb un xuclador a cada mòbil, potencia com mai el present. Fa deu anys, a qualsevol foto hi sortia una grua -i tothom que podia especulava amb ciment-: avui a qualsevol foto hi surt l’estelada. La informació s’expandeix, colonialitza el futur. Diré això que no agradarà als esverats i als intrèpids: no sabem com acabarà la jugada, i la capacitat d’autoengany, en els temps d’internet, on tot és virtual i al gust de cadascú, on tot s’emmiralla, on en el fons no et jugues res, fa una certa basarda.
De moment, però, cada balcó amb estelada és una casa fora del marc legal, i per tant ja més lliure. Aprofitem aquesta primavera, ara que la independència és personal, lliure de cor, més independent. I si arriba la independència nacional, mantinguem el que hem après en la resistència i la preservació de l’especificitat, tan lluny de l’erm polític i el mal rotllo espanyol.
Renovem les banderes
Despengem? Repengem? Fem una rentadora? Què passaria si despengéssim l’estelada sense que ens ho demanés ningú? No seria un senyal que anem seriosament, i que nosaltres som nosaltres, un per un? Faríem dissabte de la pols, la brutícia i les incrustacions. La llibertat ni és exterior ni es guanya mai definitivament, és en el fluir, o no se’ns escaparia de les mans com sempre fa per mantenir-se lliure. La llibertat o en demana més o no ho és. S’és lliure en la transformació, mira quina obvietat, un procés és un procés i no una arribada. Anem més enllà, fem-lo cíclic com la primavera. Renovem les banderes, però les interiors: passem de sirenes, preguem que el camí sigui no llarg sinó interminable, Ítaca només una escala, i el planeta, rodó. Siguem lliures ara, no demà passat, profundament, independentment. Festa invisible a darrere els barrots, primavera, bon Sant Jordi.
