SANTIAGO DE COMPOSTEL·LAExactament igual que el 2009. Enmig de la tempesta, amb el rescat econòmic trucant a la porta, la recessió desbocada i l'atur fora de control, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, espera de les eleccions gallegues d'avui el mateix alleujament que va aconseguir fa tres anys i mig. Aleshores, la victòria d'Alberto Núñez Feijóo li va donar l'oxigen que necessitava per refer-se dels embats dels durs del PP al congrés de València, que estaven convençuts que mai seria capaç de conduir el partit a una victòria sobre Zapatero.
Si Feijóo guanya -cosa que en el cas de Galícia implica necessàriament aconseguir la majoria absoluta-, donaria a Rajoy un valuosíssim aval per posar en marxa no només el rescat de l'economia espanyola sinó, sobretot, les retallades al sector públic i els serveis socials que la troica exigirà a canvi dels seus diners. Si aconsegueix conservar la Xunta posarà més sordina a les enquestes que certifiquen la caiguda del suport ciutadà al PP a tot l'Estat i tindrà un bon trumfo per exhibir en la complexa partida que li ve ara al damunt a Euskadi i a Catalunya, on tot apunta que les forces sobiranistes prendran el control de la situació.
Per això mateix, si el PP perd la Xunta, Rajoy rebrà un cop dur en un moment particularment difícil del seu mandat malgrat la seva sòlida majoria absoluta al Congrés. El calendari de les pròximes setmanes inclou no només un rescat sinó una vaga general (14-N) i una més que previsible revisió a pitjor del projecte de pressupostos per al 2013, que, segons la majoria dels experts, acabarà tocant les pensions. De l'escenari del 2011, en què el PP va acumular més poder que cap altre partit en la història democràtica espanyola, Rajoy passaria a tenir en contra les tres comunitats històriques (Galícia, Euskadi i Catalunya) i Andalusia. I un previsible incendi de protestes al carrer. Massa coses perquè al carrer Génova no hi comenci a circular el nerviosisme.
El trampolí cap a Madrid
El mateix Alberto Núñez Feijóo s'hi juga molt en aquest envit. Més encara que Rajoy. Amb una carrera política construïda a l'empara de successives administracions del PP, el líder dels conservadors gallecs amb prou feines pot dissimular el seu interès per la política espanyola, en la qual ja va exercir alts càrrecs com a màxim responsable de l'antic Insalud i de Correus. A sobre de la taula hi ha la successió de Rajoy, que la volatilitat política producte de la crisi pot posar en joc abans fins i tot que acabi l'actual legislatura. I en aquest escenari, en què també competirà l'expresidenta de Madrid Esperanza Aguirre, que hàbilment s'ha tret a si mateixa del focus de l'actualitat per garantir la seva disponibilitat, Feijóo només pot situar-se en la graella de sortida si revalida la presidència de la Xunta. Una derrota el deixaria pràcticament descartat.
Esclar que si Rajoy hi té molt a guanyar o perdre, Alfredo Pérez Rubalcaba s'hi juga encara més. El líder del PSOE sap que Galícia pot representar per a ell una taula de salvació o el començament dels seus veritables problemes, el mateix que li va passar al seu homòleg del PP el 2009. Per això s'ha passat l'última setmana de míting en míting a Galícia. Els socialistes donen per descomptat un resultat catastròfic al País Basc i a Catalunya, així que només arribar a la presidència de la Xunta pot redimir el líder de l'oposició, encara que sigui mitjançant un pacte amb els nacionalistes i malgrat el retrocés a les urnes que li prediuen totes enquestes.
Un any després de la victòria de Rajoy, el PSOE segueix sense enlairar-se a les enquestes i la credibilitat de Rubalcaba continua sota mínims. Galícia, per si sola, no pot canviar això, però sí que pot atorgar als socialistes una basa amb què jugar enmig d'una partida que clarament segueix guanyant el PP. Si no aconsegueixen desallotjar Feijóo, no només Rubalcaba haurà perdut la que probablement sigui la seva última oportunitat de reivindicar-se en les urnes abans de les municipals del 2015, sinó que el PSOE gallec entrarà segurament en una greu crisi d'enfrontaments interns en la qual els exministres José Blanco i Francisco Caamaño competiran entre si i previsiblement contra el secretari general i candidat, Pachi Vázquez, pel control del partit. Res, per descomptat, que faciliti a Rubalcaba consolidar el seu feble lideratge.
La divisió nacionalista
Del costat nacionalista tampoc la d'avui és una elecció qualsevol. El BNG pateix des del 2001 un lent i progressiu retrocés en les urnes que ha limitat el seu pes social a l'entorn del 15% dels vots (12 diputats). Aquesta nit tothom mirarà de mesurar la capacitat dels nacionalistes de resistir la màxima crisi que el Bloc ha viscut des del seu naixement: l'escissió liderada per Xosé Manuel Beiras, el seu dirigent més conegut i l'únic que, ja fa uns quants anys, va aconseguir superar els socialistes en la batalla pel lideratge de l'oposició. Beiras, als seus 74 anys, torna a ser cap de cartell, aquesta vegada en coalició amb la marca gallega d'Esquerra Unida, amb la qual espera mobilitzar els desencantats de l'esquerra i condicionar la formació d'un govern alternatiu al PP.
