Ramón Cotarelo: “Només és possible ja un pacte confederal, d’igual a igual”
Ramón Cotarelo (1943) és una cara coneguda de l’esquerra alternativa espanyola. A part del seu perfil acadèmic, col·labora en les tertúlies de La Tuerka. Fa uns dies va participar en un acte de Súmate, la plataforma de castellanoparlants pel dret a decidir, a Madrid.
Vostè es defineix com un nacionalista espanyol, però no encaixa amb el motlle que en tenim. Per què?
Ho sóc per defecte, perquè tinc una cultura castellana i espanyola tot i que he viscut fora. El meu, però, és un nacionalisme reflexiu, no pas del que hi ha sinó del que m’agradaria que hi hagués. Jo vull aportar una idea de nació entesa com un lloc en què els seus components hi són voluntàriament. A Alemanya cap territori en vol marxar perquè ser alemany és motiu d’orgull.
Catalunya es considera una nació. Té dret a autodeterminar-se?
La condició de nació és subjectiva. Qui s’hi sent, ho és. ¿Dret a l’autodeterminació? Per descomptat. De fet, Espanya és un estat plurinacional. Els espanyols hauríem d’haver fet fa temps una proposta raonable en aquest sentit.
Hi ha marge encara?
La meva por és si no arribem tard ja perquè la paciència de la gent té un límit. Intentem, però, formalitzar una convenció que busqui una nova fórmula de convivència. I si no existeix, no passa res. Al món, a l’únic lloc on les fronteres han canviat els últims anys és Europa. Quin problema hi ha a reconèixer que això també et passa a tu?
Quin tipus de fórmula?
Si el referèndum s’hagués fet fa 25 anys, l’haurien guanyat els espanyols de carrer. La Transició va ser un últim intent d’encaix territorial fracassat i la sentència de l’Estatut va posar el clau final al taüt. Malgrat això, si fos possible, podríem reobrir l’assumpte i buscar un nou pacte que ja només pot ser confederal. Suïssa és un bon model. L’única relació possible ja entre Espanya i Catalunya és d’igual a igual.
Vol dir que a Madrid s’acceptaria?
Plantejar una confederació ibèrica -si ho volen, jo hi inclouria Portugal- s’ha de fer amb totes les conseqüències. És a dir, que pot ser un pas cap a la federació, com va passar als Estats Units, o cap a la disgregació. Ha de ser una forma d’estat en què tothom estigui còmode.
El federalisme serveix?
Si no se’l creuen ni ells! En tots els anys que ha governat, el PSOE no ha fet ni un pas en aquest sentit. Ara se’l treuen de la màniga perquè tenen consciència que s’ha arribat al final del camí. Alfredo Pérez Rubalcaba és abans un centralista que un polític d’esquerres. Està convençut que Espanya “ antes azul que rota ”.
Hi veu coincidències amb la dreta?
El problema és que no entenen la magnitud del repte. L’independentisme no havia tingut mai el suport i l’atractiu d’ara. Després de la Diada, Rajoy s’hi va referir com una algarabía. Però qui l’informa, senyor Rajoy? No han entès que han de reconèixer la plurinacionalitat amb fets. Diuen que estimen els catalans: doncs demostri-ho amb fets. La falta de sensibilitat que tenen cap a aquesta complexitat és paral·lela al seu desconeixement de llengües.
¿Veu possible una gran coalició entre el PP i el PSOE?
PP i PSOE es feliciten que hi hagi la qüestió catalana perquè justifica la seva aliança. M’estranyaria molt que no hi hagués una gran coalició d’aquí pocs mesos. Si no s’ha produït ja és perquè el PP no vol. Cal tenir present que el PSC està desapareixent i sense el vot català Rubalcaba ho té molt difícil per arribar amb majoria a la Moncloa. A més, un pacte així salvaria la monarquia.
El 8 d’abril la consulta es debatrà al Congrés de Diputats. ¿Podria ser una alternativa que votessin tots els espanyols?
Dir, com va fer Felipe González en el cara a cara amb Artur Mas, que ell també vol votar té una part de mala fe. És legal però no sé si legítim perquè suposa consagrar la tirania de la majoria.
