Ramón Tamames: “Mas serà un heroi sense necessitat de la independència”

MadridEl seu despatx, a la part alta de la Castellana, a Madrid, és ple d’arxius, dossiers i llibres. Documents per estudiar, carpetes de conferències fetes o encara per dictar. Entre els temes que preocupen l’economista Ramón Tamames, que va ser diputat del PCE al Congrés (ell s’inclou entre els “pares fundadors” de l’Espanya actual), hi ha Catalunya. Ha intercanviat reflexions escrites o de paraula amb els principals actors polítics, començant per Artur Mas i Mariano Rajoy. Les seves propostes es recullen a ¿Adónde vas, Cataluña? (Ediciones Península).

Per què afirma que la independència de Catalunya “no pot ser i a més a més és impossible”?

Al llarg de la història hi ha hagut onze intents i no s’ha aconseguit. Això significa que és molt difícil assolir-la. No s’ha creat mai la potència ni el consens necessari i ara tampoc hi són. A més, tal com es va determinant a escala internacional, no n’hi ha prou amb una majoria simple per declarar la independència. Històricament no és factible i el dret comparat només n’accepta algun cas excepcional, com el d’Escòcia.

¿Però si hi ha una majoria social que es vol constituir en estat?

Hi ha un pacte constitucional del 1978 que els catalans van firmar amb molt de gust, començant per Jordi Pujol i Miquel Roca, i que continua vigent. A més, quan es va plantejar el tema de l’autodeterminació, els diputats catalans es van abstenir, tret d’Heribert Barrera, d’ERC. Quan Suárez va plantejar la possibilitat que Catalunya tingués un pacte fiscal van dir que no. Crec que tot això s’ha de tenir en compte.

¿Econòmicament tampoc veu factible l’estat català?

L’economia política de la secessió no augura un camí de roses. És absurd voler sortir de la Unió Europea per després voler-hi tornar a entrar o que estant sota el paraigua d’Espanya i l’OTAN es plantegi una espècie de comando de guerrilles.

Per què no es permet que els catalans triïn què volen?

Perquè no es pot! Rajoy va ser molt clar quan va dir que, encara que ho permetés, l’endemà hi hauria disset recursos al Tribunal Constitucional perquè l’article 2, i d’altres, parlen de la indissolubilitat de la nació espanyola. Que el Parlament de Catalunya hagi invocat l’article 150.2 per demanar el traspàs de la competència [per fer la consulta] demostra dues coses: que reconeix la virtualitat de la Constitució i que, un cop els han dit que no, ara han de buscar un altre camí. És a dir, una reforma constitucional que requereix una majoria absoluta de consens.

Però això porta a un xoc de majories entre la que hi ha a Catalunya i la de l’estat espanyol.

Aquest joc no existeix. Les comunitats tenen més autonomia que els lands alemanys i els estats de la unió nord-americana però no pas el dret de decisió, que pertany a la sobirania nacional, als 46 milions d’espanyols, no als 7,5 de catalans.

Defensa que Espanya és una “nació de nacions”. Per què?

Sóc un dels pocs que ho ha dit públicament i per escrit. Ja tenim una supernació de grans nacions, que és la UE, amb una ciutadania compartida. La paraula nació no pot ser tan limitada. Amb prudència, perquè ningú s’ofengui, però als Estats Units els sioux i els apatxes són una nació, allò que al Canadà en diuen les first nations. A Espanya no hi ha hagut mai cap problema per als grans catalans que també s’han sentit espanyols, com Prim.

Confia en una solució federal?

Jo he fet un memoràndum que he donat a Artur Mas i he enviat a Mariano Rajoy i al nou rei. Hi plantejo solucions, com una llei orgànica per resoldre conflictes i evitar el xoc de trens. S’hauria de crear una comissió paritària que estudiï el problema i enviï el dictamen a les Corts, que és qui decideix. En segon lloc, un nou sistema de finançament autonòmic i la creació d’una agència tributària federal. S’ha de mutualitzar el deute perquè, amb independència o sense, Catalunya tindrà un llast durant molts anys, i s’ha de limitar la solidaritat al 4% del PIB perquè, si no, tenim un problema de mezzogiorno : regions que després de molts anys es continuen declarant pobres per rebre ajudes.

Vostè parla d’un cert reequilibri polític entre Barcelona i Madrid.

Per què no ubicar el Senat a Barcelona? Un Senat reformat, perquè el d’ara no serveix per a res. Per una qüestió de recomposició de la història de les dues grans corones, que eren les de Castella i Aragó. Amb Carles I, que és el primer rei d’Espanya, Catalunya es converteix en un virreinat. Cal recompensar aquesta relegació. Crec que caldria reflexionar si un nou ministeri de qüestions territorials, que defenso, també hauria d’estar a prop del Senat. I, finalment, revisar l’Estatut i acabar amb aquesta estranya història de si Catalunya és nació o no: si se’n vol dir, que se’n digui, sempre dins de la nació espanyola.

Per què Rajoy no mou peça?

Això també m’ho va dir Mas quan ens vam veure, el 12 de juny. Amb la Constitució a seques tindrem xoc de trens. Cal obrir converses i això que jo proposo es pot fer, crec, sense tocar ni un article de la Constitució.

Retreu a Rajoy la falta d’un projecte per a l’estat espanyol.

És un bon registrador de la propietat. No vull disminuir la seva personalitat perquè és una persona capaç, però té una falta de sentiment del diàleg i de comprensió de la història. No estic tan segur que conegui la història de la Corona d’Aragó i de Catalunya com caldria en un president del govern.

Felip VI la coneix millor?

Sens dubte. Vam estar amb ell al monestir de Poblet el 24 de febrer, dia que simbòlicament poso la firma al llibre. La seva funció és moderar, és a dir, fer que les coses avancin serenament a la recerca d’acords.

I com veu Artur Mas?

Si hi ha un bon ambient, Mas evolucionarà i serà un heroi nacional sense necessitat d’independència, perquè pot contribuir a la possibilitat que Catalunya tingui finalment el veritable lloc, amb el respecte i les capacitats que li toquen. És un joc a tot o res en gran.