POLÈMICA AL CONGRÉS
Política 14/07/2012

El cas Andrea: els Fabra contra el món

i
Joan Garí
3 min
Andrea Fabra acompanyada del seu pare, Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló.

CASTELLÓEra dimecres al matí i Mariano Rajoy va arribar al Congrés carregat amb un llumí i un bidó de gasolina. Feia temps que s'especulava amb la brutal retallada que Europa exigiria a Espanya pel rescat del seu sistema financer. I aquell era el gran dia. Rajoy va encendre el misto i va aguantar la respiració: 65.000 euros d'"estalvi" per als pròxims dos anys i mig. Les víctimes? Qualsevol cosa que encara es mogui: funcionaris, aturats, classes baixes i classe mitjana consumidora. Quan va anunciar la disminució de les prestacions per desocupació, però, els diputats no addictes es van posar les mans al cap. Les protestes van inundar l'hemicicle. Una veu valenta, llavors, es va alçar en ajuda del president: "Que es fotin!", es va sentir, amb timbre agut -com de diva malalta-, des de la bancada popular. Era Andrea Fabra, menyspreant els aturats, o els diputats opositors, o tots plegats. L'acció no va passar desapercebuda i l'incendi es va estendre des del Congrés fins a les xarxes socials. Però, qui és Andrea Fabra?

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Andrea Fabra Fernández (Castelló, 1973) és la filla gran de Carlos Fabra -Don Carlos-, l'expresident de la Diputació de Castelló, etern imputat impune de la política espanyola. Tot i que a Don Carlos se l'acusa de tràfic d'influències, suborn i quatre delictes contra la hisenda pública, ha abandonat quan ha volgut la Diputació i ara és secretari de la Cambra de Comerç, amb un sou de 90.000 euros a l'any. Al que no ha renunciat, potser, és al somni que un altre Fabra ocupe el càrrec en què la família s'ha perpetuat des del segle XIX. La llista dels Fabra presidents provincials és llarga i abraça dues centúries. L'iniciador de la nissaga va ser Victorino Fabra Gil, l' aüelo pantorrilles (així, en valencià castellanitzat), oncle rebesavi de l'actual Carlos Fabra. A Fabra Gil el seguirien Victorino Fabra Adelantado, besavi; Hipólito Fabra Adelantado, oncle besavi; Luis Fabra Sanz, oncle avi, i Carlos Fabra Andrés, pare de Don Carlos i avi d'Andrea. Andrea, ara diputada per Castelló, era la gran esperança de son pare.

A Andrea, però, li tira més Madrid. Està casada amb l'exconseller de Sanitat d'Esperanza Aguirre, Juan José Güemes, amb qui forma una lucrativa comunitat de béns. I per Castelló hi ve poc, excepte per llançar algun improperi a l'oposició.

Ella és una bona representant d'aquesta colla de fèmines populars, dones dones (postfeministes), que es caracteritzen per la seva viril ironia. A Esperanza Aguirre burlant-se de les seves víctimes favorites -els funcionaris-, o a Ana Botella ridiculitzant els homosexuals, o a la ministra de Sanitat, Ana Mato, recomanant comprar herbes per evitar consumir uns medicaments massa cars s'hi afegeix ara el nou crit de guerra dels Fabra, "Que es fotin!", adreçat en el fons a la ciutadania en bloc, que no entén els polítics piròmans.

En realitat, Andrea és digna filla de son pare. Don Carlos no ha tingut mai pèls a la llengua, i per això va dir "fill de puta" a Francesc Colomer, el seu rival al PSPV. Qui sap si aquesta dona mascle -com l'hauria definida Víctor Català- arribarà algun dia a presidenta de la Diputació. El seu retrat, llavors, el podrien encarregar a Ripollés, el gran pintor del règim: la seva bellesa picassiana no desentonaria amb la resta de la producció de l'artista. L' aüelo pantorrilles , des de l'eternitat, riuria satisfet. I la resta del món que es faci fotre.

stats