Publicitat
Publicitat

EL CONGRÉS DEL PP

De l'amor i altres dimonis (independentistes)

Surto del congrés del PP enamorada de l'Oriol Pujol, que hi ha assistit com a convidat. És normal, em dic: en territori hostil, tendim a acostar-nos als qui més se'ns assemblen. La primavera i les hormones deuen haver fet la resta. Però, ep, no sóc gaire original: les militants i fins i tot els militants populars se'l disputen per abraçar-lo i fer-se fotos al seu costat. Salta a la vista que també s'hi senten propers. Em poso gelosa: què t'hi jugues que hi han intimitat més que jo, que només li he fet dos petons innocents.

Els amfitrions han passat temps pitjors. "Estan tan feliços que ni tan sols m'han xiulat", comenta un altre dels polítics invitats, Eduard López, d'ERC. Val a dir que López també se sent més còmode amb Oriol Pujol que amb la militància pepera . Però el republicà, en lloc d'enamorar-se'n com una cronista bleda un diumenge de maig, el renya: "Tot això és culpa vostra, que els heu fet grans. La benzina que tenen els hi heu donat vosaltres". El convergent recull la metàfora: "Ells han deixat el motor sense benzina". I afegeix: "Encara arrossegarem el PP cap a l'independentisme". Em frego les orelles: no sé si ho he sentit bé.

La senyora Carmen López porta dues banderes espanyoles, una a la mà i l'altra lligada com si fos una capa. "Me l'he posada així perquè la vegi bé el Pujol fill, que sé que li fa zarpullidos ". La dona planta l'estanquera als nassos de l'Oriol i li etziba: "Tu estàs tirant massa cap a la independència". El secretari general de CDC, molt amable, li diu que tothom fa el que pensa que ha de fer, però que ell amb la bandera espanyola no s'hi embolicarà pas. I se n'aparta, disposat a satisfer tres admiradors per centímetre quadrat.

Durant la sessió de cloenda, he continuat buscant el gir catalanista. Sóc tossuda (perserverant, per vendre-ho en positiu), i la recerca infructuosa d'ahir no em va deprimir. Si el famós gir hi és, el trobaré. T'ho juro per la lluna, com canten els Mishima. I quina lluna, la d'aquest cap de setmana. Enamora més que l'Oriol Pujol en un congrés del PP.

Es nota que hi ha la vicepresidenta del govern espanyol: avui el desplegament de mossos al voltant del Palau de Congressos és més impactant. Gairebé que me n'alegro: amb la cimera de banquers ens han acostumat a tenir tanta policia al carrer que ara, si no topo amb un mosso cada pocs metres, em sento insegura.

Bàsicament, Soraya Sáenz de Santamaría ha vingut a dir-nos que "el govern d'Espanya està bolcat en Catalunya". No puc veure la cara que fan polítics convidats com Oriol Pujol, Eduard López o Ramon Espadaler, però no m'estranyaria que se'ls hagués escapat el riure.

És el torn final de la Sánchez-Camacho. L'interromp el seu fill, que ha agafat un micro de no sé on. Ella el fa callar amb un "cariño, que aquí no..." i ho aprofita per esmentar el dia de la mare i el paper clau de la dona. La intervenció del nen ha estat tan oportuna que em costa de creure que hagi estat espontània. Però no em feu gaire cas, m'estic tornant desconfiada. També em deu atacar la síndrome d'Estocolm: l'enfortida líder del PP agraeix a Rajoy que fomenti "no les quotes, sinó la meritocràcia" i m'adono que això ho podria dir jo mateixa (no pas a Rajoy, que no hi tinc tractes). Potser m'he de preocupar.

Quan l'Alícia afirma que "el projecte comú és Espanya", l'auditori s'excita. I jo em rendeixo: el gir catalanista qui sap on para. O era un gir de 360 graus, perquè ara la presidenta es deixa anar i carrega contra "el full de ruta rupturista" del govern català i contra "l'agenda separatista, les ambaixades i les subvencions identitàries". Després li toca el rebre a TV3. "Haurem de prendre mesures molt importants envers els mitjans de comunicació catalans. No volem que el govern faci de TV3 una televisió independentista". La sala esclata en uns aplaudiments que eixorden. I no, tampoc puc veure la cara que fa l'Oriol Pujol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT