De l’unionisme al sobiranisme: nou testimonis de l’evolució social

BarcelonaEl procés sobiranista “divideix” la societat catalana fins al punt que “hi ha famílies que no s’han reunit per Nadal”. Ho va assegurar al gener el ministre Jorge Fernández Díaz, en l’enèsima envestida del PP contra l’independentisme. Contradir aquest discurs és l’objectiu de Doncs jo, ara, votaré ‘sí’, el segon llibre del periodista Jofre Llombart. Es tracta de nou entrevistes que desmenteixen la fractura social a Catalunya. La rellevància dels testimonis parteix del fet que, per les seves circumstàncies familiars o personals, semblaven poc o gens inclinats a donar suport al procés cap a l’estat propi.

És el cas de Fernando Corominas, madrileny, fill i nét de militars i exvotant del PP, o de Chakir El Homrani, fill de marroquins i sindicalista de la UGT, entre d’altres. La gran majoria dels entrevistats volen que Catalunya esdevingui un nou estat. “Vaig néixer amb aquest sentiment”, afirma al llibre Maria Antònia Martínez-Sistach. És germana del cardenal arquebisbe de Barcelona, és de l’ANC i veu la independència a tocar. Segons opina, qui divideix la societat són els que s’oposen a la consulta: “Jo vull que també puguin votar els del no, ells no volen que votem”. Si l’Estat veta el referèndum, té clar què cal fer: “Tirar pel dret, com va fer Kosovo”.

Més prudent és Montse Millo, estudiant de ciències polítiques i filla del portaveu del PP, Enric Millo. Té clar que votaria a favor de la independència, però seria un sí condicionat. “Vull un nou marc legal que blindi les opinions i decisions de Catalunya”, explica a l’autor, però rebutja l’estat propi si ha de significar “que les famílies espanyoles caiguin en picat”. Per sobre de tot reivindica la consulta, que veu “necessària per saber l’opinió del poble”. A favor del dret a decidir també hi està la videobloguera d’origen andalús Mel Domínguez, l’únic testimoni que no està clarament a favor de l’estat propi.

Preservar la identitat pròpia

“No veig el procés com un enfrontament o una guerra”, opina al llibre Marc Carrasco, nét de Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent històric d’Unió afusellat el 1938 per les tropes franquistes. “Espanya és un país collonut, però no és el meu”, argumenta, i destaca la importància de “preservar la identitat” pròpia. És per això que admet la seva incomoditat quan el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, afirma que el seu avi “estaria d’acord” amb el posicionament d’Unió: “És indubtable que l’avi era independentista, que no li canviïn el discurs!”.

Amb una contundència semblant s’expressa l’escriptor Daniel Vázquez, fill de l’autor Manuel Vázquez Montalbán: “Que s’hagin rigut de nosaltres, d’acord, però dels meus fills ja no se’n fotran”. Intueix que el seu pare -mort el 2003- també estaria a favor de la consulta.