Feliçment asseguts a la terrassa d’aquest bar del passeig marítim, que té la gràcia de ser tan lleig, acabem parlant dels gelats de quan érem petits, perquè les nenes ens han demanat si poden menjar un “polo” i hem dit que sí. Les tres nenes corren a la pissarra on hi ha fotos de les diverses meravelles que podran triar. S’estan molta estona deliberant, fins a decidir-se. Una equivocació podria ser letal. “Si tu demanes Calippo de cola, jo també”, fa l’una. “No em copiïs, tu volies demanar Drácula”, fa l’altra. Després, un cop presa la decisió, un de nosaltres s’aixeca a demanar-los. Quan ja el tenen a les mans, corren a menjar-se’l una mica lluny (“Però que no us perdem de vista!”). S’enfilen en un banc de pedra. Salten amb el botí a la mà. Després s’asseuen davant del mar. Es diuen coses que no sentim però que fan riure.
I riem, perquè recordem que les nostres iaies en deien “anar a fer un Frigu”, de prendre un gelat (Frigo era la marca hegemònica). Però també en deien “anar a fer un corte ”. Parlem dels models dels anys vuitanta, dels que sobreviuen i dels que s’han extingit. Colajet, Frigo Dedo, Frigo Pie, Sandy Pop... El Frigurón, que va durar poquíssim. O el Miko Semáforo. O el Miko Lápiz! Cau la tarda, passen els guiris pel passeig, i les nenes llepen gotes verdes, roses i negres i fan veure que s’han pintat els llavis. Ens vénen a ensenyar les llengües tintades i se’n tornen ràpidament a jugar. Al fons del passeig hi ha uns saltimbanquis que fan malabars (és festa major al poble) i, més enllà, els de l’orquestra fan proves de so per a l’actuació de la nit. Buscarem un restaurant per sopar on no ens fumin una clavada. Parlarem una mica del nou de novembre. Anirem a dormir tard. Passarà l’estiu, ens farem vells. Un dia, les nenes seran dones i parlaran dels polos del 2014 assegudes en un bar lleig, amb els seus amics, com ara fem nosaltres.
