La presència espiritual

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan hom diu que el record de Francesc Macià perdura, intens, a Catalunya, l’expressió no té prou abast. Hi ha, en efecte, més que el record del gran desaparegut. Hi ha la seva presència espiritual. El record evoca una figura pretèrita, allunyada pel temps. La presència espiritual manté l’actualitat viva i fecunda dels homes que l’absència o la mort allunyen de nosaltres. Macià és per als catalans més que un record. És una companyia i un guiatge que persisteixen al cap de tres anys, amb una força que no minva ni mai minvarà. [...] Albirava prou bé Francesc Macià, en els últims temps de la seva vida, que s’acostaven temps difícils. Ell no es feia la il·lusió que després del 14 d’abril regnaria a la Península la pau perpètua. Tenia la impressió que les més fortes lluites encara havien de venir i que la doble revolució política i social iniciada a Espanya exigiria, per al seu descabdellament i per al seu triomf, esforços més grans i sacrificis més cruents que els d’una sèrie d’eleccions. Per això la seva visió de la realitat peninsular era dramàtica. Ell concebia la política com un combat, i es mantenia en una constant vigilància. Ell endevinava que vindrien nous dies culminants, històrics, decisius. No per les dates concretes, sinó pel sentit dels fets, preveia el 6 d’octubre i el 19 de juliol. Com li devia doldre, en els seus últims moments, el no poder intervenir en persona, voltat del seu poble, en les jornades de l’esdevenidor! La seva absència corporal ha tingut, però, aquesta compensació magnífica que és la seva presència espiritual. Els catalans no hem perdut Macià. És ben nostre i per sempre. El tenim al pensament i al cor. Convivim amb ell. Ens aconsella, ens guia, ens conhorta i ens encoratja. Des del President Companys fins a l’últim ciutadà patriota, tots som ací fidels a la memòria i a les consignes del primer President de la Generalitat restaurada. [...]