ELS GRAVATS DE GOYA coneguts com Els desastres de la guerra tenen una semblança esgarrifosa amb les imatges d’atrocitats que els jihadistes de l’Estat Islàmic pengen a les xarxes per estendre l’horror: cossos decapitats o penjats, degollaments i mutilacions van servir al pintor aragonès per denunciar la baixada a l’abisme de la moral que significa sempre un conflicte bèl·lic. La guerra és un entorn on la humanització tendeix a zero i on la degradació és més gran com més dura aquesta situació. Es tracta d’una regla que es compleix pràcticament sense excepcions i que, al meu parer, porta a una aparent paradoxa: el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.
La gran lliçó de Goya és que els desastres de la guerra són precisament això, desastres produïts per un parèntesi en què un forner o un mestre es converteixen en assassins professionals, en botxins i en torturadors, en què persones que fins ahir convivien harmònicament passen a odiar-se a mort, en què les dones s’exhibeixen com a botins de guerra i els nens mai més podran ser adults normals. La guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s'enquista, tendeix a l'infinit.
