S’HA FET DE NIT. Unes nenes xineses passen pel carrer cantant, suposo que en xinès, la cançó tradicional francesa Frère Jacques. Corre un bri d’aire humit entre les persianes i, sense solució de continuïtat, canvio de cançó; ara em ressonen al cap els acords de La vida de Brian : Always look on the bright side of life... que se’m barreja amb el daltabaix pujolià. Jo, que mai he estat pujolista, també em sento tocat. Quin és el costat bo d’aquest trist final del patriarca? Tot un bany col·lectiu de realisme.
Sempre ens costa entendre que la vida no és una pel·lícula de bons i dolents en què guanyen els bons. No cal fer-se il·lusions excessives. Acostuma a guanyar l’ambigüitat, mai perd del tot el costat fosc fet de passions ocultes i d’amors excessius. Amors que maten.
L’Iceta que tant estima el PSC potser acabarà simplement sent el seu digne enterrador. Als vells socialistes crescuts en l’odi al pujolisme, després d’haver-lo perdonat, de cop la confessió els dóna la raó i senten una estranya alegria amarga. I el Pujol que estimava Catalunya fins a confondre-s’hi perillosament, que l’estimava per sobre d’ideologies, d’amics i de la família, és ara repudiat pel país pel pecat d’haver encobert l’amor dels fills al diner il·lícit: també Pujol pot acabar enterrant CDC si Mas no reacciona.
L’única puresa, sigui en forma de bondat o de maldat, és la dels infants: des de la seva ingenuïtat, són transparents tant a l’hora de portar-se bé com malament. Per això els estimem tant, perquè no saben mentir bé. M’agradaria seguir tota la nit escoltant les nenes xineses. Però m’agradaria que cantessin la cançó dels Monty Python per ajudar-me a mirar sempre el costat agradable de la vida. Que és aquell costat per on corre l’aire fresc de la nit, per on es filtren les velles melodies, la remor de la ciutat adormida i les notícies que es desfiguren en el somni d’un país millor.
