Una investigació de la Sunlight Foundation, un think tank que vetlla per la qualitat de la democràcia als Estats Units, revela que un grup reduït d’un centenar de milionaris va pagar fins al 70% de tota la publicitat electoral de les últimes eleccions presidencials. I no només això, sinó que el 100% dels congressistes o senadors han rebut diners d’algun d’aquests magnats, i per a un 86% dels primers aquesta és la principal via de finançament de les seves campanyes. A la pràctica, això significa que aquests 100 milionaris nord-americans, la gran majoria dels quals homes blancs, controlen la política del seu país i tenen la potestat, per exemple, de decidir qui pot ser candidat i qui no.
Aquest fenomen, conegut en ciència política com a plutocràcia (el poder en mans dels rics), és el principal punt feble de la democràcia dels Estats Units, i més encara després que el 2010 el Tribunal Suprem va abolir alguns dels límits de les donacions privades als polítics. No cal dir que aquest sistema que dóna preponderància al capital privat acaba per condicionar, i molt, les polítiques públiques. Com diu un dels investigadors de la Sunlight Foundation, “resulta relativament senzill no fer cas a algú que ha donat 2.500 dòlars a la teva campanya, però no ho és tant si t’ha donat dos milions”.
Aquest debat resulta interessant per dos motius. Primer perquè, ens agradi o no, el govern de la principal superpotència mundial acaba influint en les nostres vides. I segon perquè, en un moment en què cal replantejar-se la relació entre representat i representant, cal ser conscients dels perills de cada sistema. El model europeu, per exemple, té greus dificultats per aconseguir que els millors es dediquin a la política i la dinàmica de partits el fa poc meritocràtic, per no parlar de les dificultats de tota mena que provoca el finançament d’aquests partits. Als Estats Units tenen el problema de la plutocràcia, és cert, però al capdavall allà hi ha un centenar de magnats amb capacitat d’influència. Si en lloc de 100 fossin 10 ja no parlaríem de plutocràcia, sinó d’una altra cosa molt més greu.
