Per què Cupido s’equivoca tan sovint?

BarcelonaL’amor no es veu amb els ulls, sinó amb l’ànima, i per això pinten cec l’alat Cupido [...]. Ales sense ulls són emblema d’imprudent urgència, i a causa d’això es diu que l’amor és un nen, perquè en l’elecció erra freqüentment”. Ho escriu William Shakespeare a l’obra Somni d’una nit d’estiu (1595). Cupido és, en la mitologia romana, el déu de l’amor. A l’esquena hi duia dues classes de fletxes: unes de daurades amb plomes de colom que provocaven un amor instantani, i unes altres de plom amb plomes de mussol que provocaven la indiferència. Cupido, fill de Venus, era l’encarregat de traslladar l’amor als mortals, encara que de vegades no feia cas de la seva mare i disparava les fletxes com li semblava, i molt sovint s’equivocava.

Quan ens enamorem, la part més racional del cervell deixa de funcionar: les feromones, l’adrenalina, la dopamina i l’oxitocina, entre moltes d’altres, són les encarregades d’ennuvolar els sentits i, sovint, de col·locar una bena davant els ulls. “Tot i que gaudim del moment, en l’enamorament hauríem de poder racionalitzar què busquem realment en una relació”, diu a l’ARA la doctora Emma Ribas, psicòloga a l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella i a Somdex Dr. Santiago Dexeus de la Clínica Tres Torres de Barcelona. Si només ens fixem en la il·lusió de l’enamorament i no reflexionem sobre si la persona és l’adequada, augmenten les possibilitats que Cupido erri el tret i en sortim malparats.

“No existeix una persona ideal per a cadascú -aquest és el mite romàntic de la mitja taronja, que dificulta l’establiment de relacions sanes-, però sí que podem fer una anàlisi de nosaltres mateixos per saber quins valors volem en una parella i quins projectes vitals de futur tenim”. Per això, quan a Ribas li arriben pacients a la consulta que tenen dificultats per mantenir la parella o que sempre en surten escaldats, fa que s’estableixin les condicions innegociables que creuen que ha de tenir la parella amb qui volen compartir un projecte de vida.

Les condicions innegociables

“Són condicions bàsiques, que més que amb el físic o altres aspectes tenen a veure amb els valors que volem a la nostra vida: que sigui una persona honesta, emocionalment disponible, familiar...”, il·lustra Ribas. “Si hi hem reflexionat abans de conèixer algú, almenys tindrem aquell punt de consciència sobre què volem de veritat. Moltes parelles fracassen per no haver fet aquesta reflexió prèvia”.

Aquestes condicions innegociables, recalca la piscòloga, són útils per quan el que volem és tenir una relació estable de parella amb algú amb qui volem compartir un mateix projecte de vida. “Esclar que podem sortir i gaudir amb qui vulguem. Però si, per exemple, volem tenir fills i la nostra parella no, patirem menys si tenim clar que aquella persona no entra en el nostre projecte de vida, i que quan vulguem assolir-lo probablement haurem de buscar-nos una altra persona, per més bé que ens ho puguem passar mentrestant”, reflexiona la psicòloga.

Una experiència similar és la que va viure el Roger, que va decidir anar a veure Ribas quan va cansar-se que les parelles no li duressin més de tres mesos. “Fa 10 anys vaig separar-me de la meva dona, i a partir d’aleshores em vaig convertir en un Don Juan absolut”, recorda a l’ARA. “Al principi és molt divertit, perquè sempre tens una dona al costat, i això et fa pujar molt l’ego: és el que hem après i el que ens han venut quan som petits. A la llarga, però, només passes per relacions curtes en les quals no aprofundeixes, i al final te’n canses”. El Roger va adonar-se aleshores que tenia un problema: no sabia estar sol. “No és gens fàcil identificar què et passa. Idealitzes una persona i, quan cau la bena, aquella relació et sobra. La deixes i entres en una altra, perquè en realitat no saps estar sol. De vegades, començava amb una noia quan encara no havia acabat amb l’altra. I al final t’adones que vols sortir d’aquesta dinàmica, però també que no saps com fer-ho”.

Quan Ribas li va fer establir els seus innegociables va adonar-se d’una cosa curiosa: algunes de les coses que demanava, ell no les complia. “Vaig començar a plantejar-me preguntes, com ara: «M’agrades, però em convens?» Volia una persona autònoma i independent, que tingués voluntat per compartir, que volgués tenir fills, que fos forta i valenta, que fos dialogant i noble. En aquell moment, aquesta última jo no la complia”. Per això, abans d’estar preparat per començar un projecte de vida amb algú, havia de canviar algunes coses i, sobretot, aprendre a estar sol.

Segons explica la piscòloga, és bastant habitual repetir els mateixos patrons d’una relació a l’altra. “Moltes vegades escollim de manera inconscient, perquè ningú no ens n’ha ensenyat. Escollir parella és una cosa molt seriosa: serà la persona que formarà equip amb tu. Per a la teva empresa no escolliries un noi impuntual, que és un gandul, que diu mentides, que t’enganya. Què ens passa en el camp emocional que com a parella no els descartem? Tenim una gran falta d’educació a l’hora d’escollir parella, i sovint confonem l’enamorament -l’adrenalina i l’addicció a aquesta sensació- amb l’amor. Però l’amor és una altra cosa, l’amor es construeix”.

El Roger, que ara fa 8 mesos que està sense parella -amb alguna recaiguda menor-, explica que li va costar tallar amb la seva dinàmica de seducció i acostumar-se a estar sol, però que gràcies a això ha pogut descobrir-se a ell mateix. “És una cosa que em feia molta por, però fins i tot m’he arribat a divertir. He fet moltes coses que si no no hauria fet: he començat a estudiar una carrera universitària, m’he dedicat molt més a les meves aficions, m’he centrat més en la feina i he tingut més temps de veure els meus antics col·legues. Cada vegada estic més tranquil. De fet, estic molt menys sol ara que abans, tot i no tenir parella. He parlat molt amb mi mateix, i ja tinc molt clar què vull”.

Segons Ribas, és un error pensar que no podem escollir de qui ens enamorem. “L’amor és una decisió, no una casualitat. Si veig que m’estic enamorant d’algú que no em convé, puc dir que no. Tenim responsabilitat sobre de qui ens enamorem”, conclou la piscòloga.

El ‘personal branding’ aplicat a la parella

“Quan busco parella he de saber qui sóc, què vull, què ofereixo, què vull de l’altre i com l’altre em pot percebre”, explica la psicòloga Emma Ribas. És el p ersonal branding -considerar-se a un mateix com una marca per aconseguir el màxim èxit possible- aplicat a la parella. “No es tracta de maquillar-te per aparentar alguna cosa que no ets, sinó treure tot el teu potencial i ser autèntic: això només es pot fer si et coneixes bé a tu mateix”, afirma. En el procés d’elecció, afegeix, és important que hi apareguin la intel·ligència i la voluntat. “És molt fàcil quedar-se enganxat a algú que no ens convé -quedar-se a la zona de confort- i saber realment què vull comporta tenir força de voluntat i no deixar-se endur pels patrons antics”, conclou Ribas.

Factors que empitjoren la punteria de Cupido

Els mites romàntics -els components culturals que tenim integrats i que fan que tinguem imatges idealitzades i esbiaixades de l’amor- són sovint un entrebanc per a l’establiment de parelles sanes. La psicòloga Emma Ribas enumera una sèrie de factors que hauríem d’evitar si busquem una parella estable amb qui compartir un projecte de vida i realment volem que funcioni:

- Anul·lar projectes personals quan coneixes algú nou.

- Pensar que no es poden tenir amics independents a la parella. De fet, és important saber si l'altra persona té amics: és una manera de saber que és capaç d'establir relacions sanes.

- Buscar una figura paterna o materna.

- Confondre la gelosia amb l'amor.

- Acceptar condicions que no t'agraden.

- Pensar que podem canviar el que no ens agrada de l'altra persona. Per amor no es pot canviar. S'ha de canviar per un mateix, no per l'altre.

- Pensar que quan trobes parella ja no necessites res més.

- Buscar una mitja taronja. "Els prínceps blaus no existeixen, hem de ser taronges senceres!", diu Ribas.