A L’ARA TENIM un acord amb la Taula del Tercer Sector, amb qui coorganitzem un debat mensual. Ahir fèiem el segon, sobre la renda d’inserció mínima, a partir de l’informe que ahir i avui hem explicat a Societat. Els mitjans ens aproximem a les realitats de manera apressada, i hem de tendir a focalitzar algunes temàtiques i fer-les nostres. Aprofundir, triar, prioritzar. Acostar-nos físicament al tercer sector és una petita declaració d’intencions i també suposa comprometre’ns amb les causes que defensen, que en definitiva porten a la voluntat de fer un país socialment més just i combatre la desigualtat. La veritat és que quan escoltes dues hores professionals de l’assistència social explicant com aborden amb pocs recursos la pobresa creixent, l’impacte és gran. Ells admeten, alertant del risc de frustració, que gestionen la misèria, en tots els sentits, perquè tenen recursos insuficients per atendre esglaons molt baixos, d’alt risc. Un cop t’ho expliquen des del seu punt de vista i amb tota la cruesa, t’adones del risc que tots plegats acabem abaixant el llistó i parlant amb naturalitat de beques menjador, d’entregues d’aliments, de supervivència. Imprescindible, però gens suficient. La pèrdua de drets genera noves necessitats i, ocupats amb les emergències, repartint entrepans, podem oblidar que el llistó d’exigència ha de ser més amunt. Impedim que es desnodreixin, esclar que sí, però no oblidem ni un minut que la feina no és completa si no aborda a fons l’exclusió per resoldre-la.
