A LA VIDA, un dels moments més llargs, incerts i difícils de gestionar és quan esperes els resultats d’unes proves, d’una analítica. L’entorn intenta distreure la persona, a vegades esquivant el tema, a vegades abordant-lo amb pronòstics que no deixen de ser desitjos, el clàssic “Ja veuràs com no serà res”. Són episodis que demanen intimitat, respecte, paciència, poc soroll.
A la vida, una de les situacions més complexes és una negociació, quan cadascú juga les seves cartes, pressiona, posa condicions, a vegades les exagera, i se’n va cap a casa amb el dubte de si s’ha quedat curt o ha fet llarg. Són moments en què a vegades cap dels negociadors té la clau, ni té totes les claus, és un pols psicològic, i tot hi intervé, els feelings, el que et diuen a casa, la gestió del temps, la capacitat d’aguantar el tipus. Va bé tenir un marge per rumiar, és desitjable no haver de parlar en calent. Convé usar les paraules màgiques “M’ho pensaré i et diré alguna cosa”, i pensar-t’ho bé abans de dir alguna cosa.
Si tot això és així a la vida normal, imagineu com canvia a la vida retransmesa en directe. Tot just pendents d’analítiques i ja fem totes les valoracions, totes les hipòtesis, totes les sentències. La gent que es penedirà -sobretot alguns polítics- de les animalades que van dir sobre la Teresa, feliçment allunyada de l’Ebola. I imagineu el grau de dificultat que ofereix haver d’anar donant explicacions de cada detall, de cada malentès mentre busques un consens. Els negociadors creuen que utilitzen els altaveus al seu servei, però un cop tot s’escampa, les reaccions són imprevisibles. El directe ho fragilitza tot, debilita, exagera. A vegades convé donar detalls en diferit.
