I la querella que no arriba. I la premsa espanyola, esclar, traspua perplexitat a les portades. Diu El Mundo : “La Moncloa recorda als fiscals que tenen un superior”. Però el més sorprenent és aquesta frase del text: “El desconcert en l’executiu, en el PP i en la ciutadania va en augment”. On han comprat el desconcertòmetre per mesurar l’estat d’ànim de la ciutadania? Als anys 90, Luis María Anson va fer molt populars -primer a l’ Abc, després a La Razón - les portades del tipus “Indignació ciutadana per...”, “Clamor popular contra...”, que com és obvi no indicaven cap fet mínimament objectivable, sinó la línia editorial del diari. Ara s’encarrega una enquesta exprés -i afiníssima- i llestos: el resultat és molt més cosmètic. Per això sobta aquesta apel·lació d’El Mundo, que havia esquivat tradicionalment la fórmula de constituir-se en intèrpret de les psicofonies ciutadanes.
L’ Abc també carrega fort amb el tema: “Els fiscals catalans torpedinen la denúncia contra Mas”, clama la portada missilística. I l’editorial denuncia: “La defensa legal de l’Estat no pot quedar en mans de mitja dotzena de fiscals, probablement molt sensibles a l’asfíxia ambiental que genera el nacionalisme català”. (El meu meteoròleg de confiança, via WhatsApp, em confirma que no li consta cap disminució d’oxigen que afecti el país i em pregunta amablement que què m’he pres.) Però el hit de l’editorial és que, al cap de dues frases, denuncia que Torres-Dulce, el fiscal general de l’Estat, ha desistit de la seva capacitat “per ordenar -sí, ordenar- al fiscal de Catalunya”. O sigui: mitja dotzena de fiscals catalans no poden decidir. Però un de sol, a les ordres del govern de torn, això ja sí. Tot molt coherent. I democràtic. Que visca la separació de poders.
