Era mitja tarda quan l’hereu Elies Pocapena, envoltat del brunzit de les xitxarres, es va acostar a la pèrgola sota la qual l’àvia Mercè, estirada a la chaise longue, feia la seva migdiada etílica habitual. Pletòric perquè havia llegit en un manual de psicoestètica que el triomf començava per l’actitud personal, es va plantar davant de l’anciana i va gairebé xisclar:
-Tata, li porto un regal!
A l’àvia, l’hereu Pocapena l’anomenava tata d’ençà que teniu ús de la paraula. Com que d’ús de raó encara no en tenia, continuava fent el mateix. La dona va mig obrir un ull:
-Que no veus que dormia, betzol?
Elies Pocapena va mantenir un somriure impassible i embafador:
-Tata, li porto un regal.
I va fer aparèixer davant del rostre de l’àvia una botella magnum d’un disseny extravagant, amb el vidre tallat imitant les fonts de Montjuïc.
-És una ginebra Lobster’s gran reserva premium, edició limitada de noranta unitats.
L’àvia Mercè es va mig incorporar a la chaise longue i va prendre la botella amb la mà tremolosa, mentre llegia l’etiqueta que en certificava el número de sèrie i la qualitat: destil·lada artesanalment pels monjos nans del monestir de Fuckitall, al comtat anglès de Dontouchmyballshire. Una peça realment valuosa, que la va alegrar momentàniament. Però de seguida una ganyota li va tornar a enfosquir l’expressió:
-Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester -va recitar, ombrívola.
L’hereu va replicar, radiant:
-De cap manera, tata. És només per celebrar l’inici del meu nou negoci. Ja veurà vostè com, amb el dòlar barceloní, els Pocapena ens menjarem el món! Ja no caldrà que esperi als 111 anys per obtenir el sou vitalici de La Caixa.
-Ah, no? I què vols, que em mori abans, gamarús? -va remugar l’àvia, mentre desprecintava el tap de la Lobster’s especial amb els dits rugosos.
-Tinc contactes -va anunciar l’hereu Pocapena, amb aires de fer una confidència important-. Es donen les condicions perquè la lliura pocapenesa, com en dic, es converteixi en valor mundial d’aquí poques setmanes. Els mercats estan expectants. Tata, ens menjarem els rics! -citava una cançó de Motörhead que solia versionar en els seus temps com a vocalista de la banda de punk Paramecis Necis.
-Enhorabona -va exhalar l’àvia Mercè, mentre feia un glop a morro de la complicada botella.
-Ara -va afegir Elies Pocapena, com qui parla del temps- només falten petits detalls. El capital inicial, per exemple.
L’anciana va aixecar una cella:
-Ja t’entenc. I a quin capital et refereixes?
-Oh, poca cosa -va somriure l’hereu-. Per començar, començar, cent vuitanta mil euros.
