El risc d’oblidar les lliçons de Fukushima
El desastre de la central japonesa demostra que els costos reals d’un accident nuclear són incalculables
Quatre anys després del desastre de Fukushima, en què un tsunami va provocar una fuita nuclear, la central japonesa continua sent una bomba de rellotgeria i el seu entorn és un paisatge apocalíptic pres pels buldòzers. Cada dia l’empresa Tepco fa servir 800 tones d’aigua per refrigerar el reactor malmès, un líquid que ha de passar després per un complex procés químic de descontaminació abans de ser evacuat al mar. Al llarg d’aquest temps han sovintejat les denúncies que molta de l’aigua ha anat directament al mar sense descontaminar, i això ha fet augmentar els dubtes sobre l’impacte real de l’accident. El resultat de tot plegat és que mai acabarem de saber amb exactitud el cost real del desastre.
Les autoritats nipones planegen tornar a obrir les centrals que van tancar de forma preventiva després de la fuita. I ho fan amb l’excusa que la renúncia a l’energia nuclear fa augmentar la dependència del Japó del petroli i el gas del Pròxim Orient i també provoca un augment de les emissions de CO. El que no expliquen és que el govern no ha sigut capaç de doblegar el poder dels monopolis elèctrics per forçar una aposta autèntica per les fonts renovables. Tot i les potencialitats de les energies eòlica o solar, s’han desenvolupat molt menys que en països com Alemanya, que sí que s’ha pres seriosament el compromís de renunciar a l’energia nuclear. El cas alemany evidencia que sí que és possible fer una transició ordenada cap a les renovables sense disparar els costos ni les emissions.
Per contra, a Espanya Mariano Rajoy ha frenat en els últims anys l’aposta per l’energia neta que va iniciar el seu antecessor. El gran handicap de les nuclears continua sent la seguretat (qui pot garantir el risc zero?), però també la rendibilitat. Fukushima demostra que tots els càlculs sobre el cost de producció quilowatt hora queden àmpliament superats quan es produeix una catàstrofe com aquella. Però, a més, ¿com quantifiquem els costos d’uns residus que deixarem en herència a les futures generacions? I sobretot: ¿quin model econòmic i quins interessos s’amaguen darrere la indústria nuclear?
