“Els ritmes llatins fan més alegre la música”

BarcelonaPaquito D’Rivera (l’Havana, 1948), a més de ser una llegenda del jazz llatí, domina la dialèctica amb molta agilitat. Quan li demanen si té cap projecte cinematogràfic, respon: “Truca al Trueba i que faci la segona part. Que faci Calle 55 ”. I riu. Quan tot seguit li pregunten sobre Cuba, talla el riure i mira de fugir d’estudi: “Bé, gràcies”, diu aquest músic, que va ser un dels fundadors de l’Orquesta Cubana de Música Moderna i del grup de jazz cubà Irakere. D’Rivera i els brasilers Fábio Torres, Paulo Paulelli i Edu Ribeiro (el Trio Corrente) són en una sala del Palau de la Virreina de Barcelona, unes hores abans de sortir a l’escenari del Jamboree, on fins dissabte faran dues actuacions cada nit. Ell va marxar de Cuba l’any 1980, i es va instal·lar primer a Madrid i després als Estats Units. “Vaig estar deu anys sense veure la dona i el fill”, recorda.

“Jo m’estimaria més parlar de música i del Brasil, que és un país lliure”, deixa anar D’Rivera. Tanmateix, no es mossega la llengua. “Espero poder tornar a tocar algun dia a Cuba, si vostès deixen de celebrar el castrisme”, rebla. Ja que hi som, també dóna la seva opinió sobre el restabliment de les relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units. “Han sigut els governs. Amb mi no hi ha parlat ningú”, diu. I després d’una pausa, argumenta: “Mira, quan algú es dutxa, després es canvia la roba. No et poses la mateixa roba perquè fa pudor. El primer que fa qualsevol país del món quan ha de canviar és canviar el govern”. Segons D’Rivera, a Cuba porten “56 anys amb la mateixa roba, 56 anys amb la mateixa família al poder, i fent-ho malament”. “56 anys per adonar-se que el sistema no funciona, i ara volen canviar el sistema amb la mateixa gent. Això no té cap sentit, encara que la gent mostri molt entusiasme”, assegura.

L’escepticisme, en aquest cas musical, de Paquito D’Rivera va estar a punt de frustrar el projecte amb el Trio Corrente. “Per a mi, a aquestes altures de partit, treballar amb gent que no sigui el meu quintet de confiança és molt perillós perquè he tingut experiències molt dolentes -explica-. Sempre és la mateixa història: «Hi ha molt pocs diners però la banda és meravellosa». I gairebé sempre només passa la primera cosa, això sí que ho compleixen fil per randa. Però el meu pianista, l’Alex Brown, em va dir que el Trio Corrente era el seu trio brasiler preferit”. La primera trobada entre el trio i D’Rivera va ser en un festival a Guaramiranga, al nord-est del Brasil. “Allà hi vaig veure una aranya enorme, era com una pantera amb moltes potes!”, recorda D’Rivera. “Ens vam trobar a la prova de so, i ja vam sonar com si ens coneguéssim de tota la vida”, diu el bateria Edu Ribeiro. Després d’aquell concert, el músic cubà els va proposar enregistrar un disc, i el resultat va ser Song for Maura (2013), el treball que subministrarà el repertori dels concerts al Jamboree. “De tota manera, ell sempre canvia coses i a vegades porta música nova a la prova de so. Ja ens està bé, perquè és un estímul més per tocar”, informa el pianista Fábio Torres.

El títol de l’àlbum és el d’una antiga cançó de D’Rivera que va tornar a enregistrar per incloure-la al disc. “La Maura era la meva mare, que va morir poc abans de fer aquest disc. Havia d’enregistrar la cançó també perquè la meva mare era amiga de [la cantant brasilera] Leny Andrade”, diu D’Rivera. Un dels aspectes més singulars del Song for Maura és la seva naturalesa, perquè no és habitual que músics cubans i brasilers comparteixin projecte. “Per alguna raó la música cubana i la brasilera són com cosins que no es relacionen -explica-. Els percussionistes cubans no tenen ni idea de com funciona la samba, i els brasilers en general no entenen el montuno. Però no sé per què. Recordo que en els concerts de Celia Cruz era impossible trobar espectadors brasilers, i la majoria de llatins no entenen la música brasilera. La cubana l’entenen millor els dominicans, segurament per la proximitat, però també els veneçolans. Per a mi el millor cantant de música cubana és el veneçolà Óscar D’León”.

“El jazz és com l’arròs blanc”

En canvi, el jazz no ha tingut mai problemes per lligar amb ritmes afrocubans i brasilers. “I amb els búlgars!”, diu D’Rivera amb un somriure. “El jazz és un comodí. Aquesta música és una meravella. És un invent tremend. No tot el que van inventar els gringos és dolent. El jazz va bé amb tot, és com l’arròs blanc”, afegeix. I el jazz és precisament el punt de trobada entre el músic cubà i el Trio Corrente, evidentment amb el toc llatí de D’Rivera. “Una vegada Tito Puente amb va dir una cosa molt maca: «Qualsevol cosa a la qual posis un ritme llatí sonarà millor, encara que sigui un vals de Strauss». I és veritat que els ritmes llatins fan més alegre la música”, diu aquest músic, que recorda perfectament el dia que va tocar amb Tete Montoliu a la Cova del Drac i la nit que va veure Bill Evans al Zeleste del carrer Argenteria. “Ja estava molt malalt, i tenia les mans inflades, però com tocava el piano!”, recorda D’Rivera.