Societat 04/07/2014

Alfonso Armada: “Cal tornar a sortir al carrer per explicar les històries de la gent”

Transformació Els mitjans de comunicació intenten adaptar-se a un món que canvia. Capçaleres històriques i diaris joves experimenten narratives, entre la immediatesa i les informacions en profunditat. El periodista Alfonso Armada hi ha reflexionat molt

i
Joan Rusiñol
4 min

Assegut en una sala de reunions del diari Abc, fundat el 1903, dissecciona l’estat de salut d’un periodisme en ebullició, que busca sortides a una crisi que també ha tocat de ple al sector. Tot i admetre que hi ha “més perplexitats que solucions concretes”, Alfonso Armada (Vigo, 1958) té clar quins camins pot prendre aquest ofici. Hi ha donat moltes voltes. Escriptor i home de teatre, ha sigut corresponsal a Nova York i és un apassionat de l’Àfrica. A part de ser adjunt al director del seu mitjà, lidera la revista digital FronteraD.

Vostè ha tocat moltes tecles. ¿Això demostra que l’especialització està sobrevalorada?

L’especialització és necessària, el problema és rendibilitzar-la. Les condicions de treball actuals, i sobretot les webs, sembla que propicien el mite de l’home orquestra, que sap de tot, escriu de tot i és capaç de fer un vídeo i una fotografia. Aquest és un dels problemes del periodisme. En general, això repercuteix negativament en la qualitat del que es fa, tot i que hi ha gent amb molt de talent. Crec que, si alguna cosa podem aprendre de la premsa anglosaxona, és que ha demostrat poder guanyar diners fent informació molt especialitzada, sovint econòmica, de moltíssima qualitat, amb un respecte exquisit pels fets, i per la qual la gent està disposada a pagar.

Això no passa a Espanya?

Aquí hi ha un cabal aparentment molt gran d’informació però molt repetitiva, amb diferents òptiques ideològiques i poca qualitat. Trobo a faltar aquella idea del diari com a universitat del pobre, que et permetia aprendre moltíssim llegint-lo. A més, hem maleducat el públic regalant a la web el que es venia al paper.

Es referia al “respecte exquisit” als fets noticiables. ¿El troba a faltar a la premsa espanyola?

A Espanya tenim un problema de desconfiança absoluta en la veritat. Hi ha un lloc comú, que fins i tot se sent a les facultats, segons el qual l’objectivitat és un mite. Jo repeteixo molt una definició d’Arcadi Espada: “L’objectivitat és ser fidel als fets al marge de les pròpies conviccions”. Crec que això és possible i quan treballes has de ser capaç de deixar de banda la teva visió del món i explicar les coses de la manera més equànime i honesta possible. Han primat visions molt ideologitzades de la realitat fins al punt que molta gent compra els diaris no pas per descobrir la veritat, sinó per confirmar els seus prejudicis. Aquí és pràcticament impossible arribar a un consens mínim sobre res.

¿Hi ha més ideologia perquè hi ha menys diners per informar?

La precarietat ha fet que tothom busqui fórmules a la desesperada per aconseguir més lectors que es transformin en més publicitat. Es treballa a molta velocitat i es publiquen moltes vegades històries que no aporten coneixement. Expliquem moltes coses però en el fons sense explicar res. Per això, la meva aposta personal és provar de recuperar una mica el vell periodisme utilitzant les noves tecnologies, reivindicant el paper de la crònica o dels grans reportatges.

És el que fan a FronteraD?

Sí, però sense diners. Intentem recuperar una mica el que fan mitjans de l’Amèrica Llatina amb la crònica i seguir models com The New Yorker.

Què li sembla la idea que cada periodista sigui una marca pròpia, fins i tot diferenciada del seu mitjà?

En la cultura d’internet cadascú s’ha de convertir en propagandista del que fa. Hi ha un component bastant obscè en això, però no hi ha més remei que jugar a aquest joc. Les noves eines et permeten seguir periodistes al marge del seu propi diari, i fins i tot en alguns casos et refies més de la imatge o la marca del periodista que no pas d’on treballa.

¿Els mitjans convencionals han de fer una reflexió sobre els temes que aborden a les informacions?

Hi ha un món que mor davant dels nostres ulls i, en general, no hi trobem sortides. L’exemple de Podem a les eleccions europees ha demostrat que ja no som ni rellevants per fer arribar el seu missatge als electors. Els partits polítics i els mitjans tradicionals hem estat en una relació promíscua però desconnectada de la realitat. Molts estem obsessionats amb les rodes de premsa, el Parlament, els consells d’administració... I ens cal tornar als orígens, a sortir al carrer per explicar les històries de la gent. M’agrada quan els mitjans envien gent a llocs insòlits a explicar coses que tu no sabies que t’interessarien. Els mitjans a Espanya són molt avorrits, ja saps què explicaran abans d’obrir-los.

Per què Àfrica genera poc interès als mitjans, tot i ser al costat?

Quan a l’ Abc em van proposar ser corresponsal a Nova York, vaig estar un mes discutint amb el director d’ El País, on treballava, alguna oferta perquè em quedés. Li vaig dir que volia Àfrica però de veritat. És a dir, poder anar-hi més i fer-hi també informació de cultura, d’esports... La seva conclusió va ser que no érem ni Le Monde ni el New York Times per tenir una sola persona dedicada a l’Àfrica, un continent d’on arriben immigrants constantment, amb 53 països. A part de les causes econòmiques, hi ha llocs que no estan a l’agenda. Hi ha massa obsessió per parlar de la identitat, del ser, de les arrels, i hi ha un desinterès creixent pel món de fora.

stats