Ángel del Río: «A Madrid, el centralisme gairebé no hi invertia. Era la ‘malquerida’»

Probablement no hi ha hagut cap altre periodista que hagi dedicat tants anys, de manera ininterrompuda, a fer informació sobre Madrid. Sobre la ciutat que, sovint, queda sepultada per la força de l’Estat. Ángel del Río s’ha dedicat a explicar-la, primer al diari Ya i després des dels micròfons de la Cope. Una experiència que li ha permès ser cronista oficial de la Villa de Madrid.

En què consisteix la feina del cronista a la seva ciutat ?

No és una figura exclusiva de Madrid. Jo també ho sóc de Getafe. És algú a qui l’Ajuntament reconeix una trajectòria dedicada a la divulgació, promoció i defensa dels elements històrics, artístics i culturals de la ciutat. A Madrid en som deu. El primer va ser Ramón de Mesonero Romanos. És un càrrec vitalici, totalment altruista, que t’obliga moralment quan són requerits els teus serveis. Per exemple, a l’hora de donar nom a un carrer.

Cadascun té una àrea específica?

No. Hi ha acadèmics, periodistes, escriptors. Fins i tot un musicòleg. Jo proposaré que també sigui cronista el pintor Antonio López, que és qui millor ha pintat Madrid. Si ha cronistes de ploma, per què no n’hi pot haver de pinzell?

Com ha canviat Madrid en els últims 40 anys?

Als anys 60 i 70 aquesta va ser una ciutat d’allau, de creixement anàrquic per la migració que venia del camp. Això va fer que creixés la perifèria de manera desorbitada, amb àrees de barraquisme. Es va crear una ciutat desequilibrada pel que fa als equipaments, en què es va disparar l’especulació del sòl. A partir del 1979, amb els ajuntaments democràtics, el creixement es comença a racionalitzar, es reequilibra el nord i el sud, i s’entra en dinàmiques de ciutat moderna, europea.

Com hi ha influït l’Estat?

Ser alcalde d’aquesta ciutat ha sigut molt complicat perquè per molt que ens diguessin que érem la bienquerida del centralisme, en realitat vam ser la malquerida d’un poder que, com que estava centralitzat aquí, gairebé no hi invertia res. Érem una ciutat que rebia una allau migratòria sense que l’Estat hi aportés els recursos per atendre-la. A més, geogràficament som al centre i les infraestructures viàries durant anys no podien atendre la demanda. Fins als anys 80 va ser una ciutat caòtica.

La percepció a la resta de l’Estat és la contrària: que el poder centralista els ha jugat a favor.

Era una llosa. Una anècdota: el règim [de Franco] feia cada any, al Paseo de la Castellana, el Desfile de la Victoria, amb tots els tancs d’Espanya. I cada any rebentava el paviment. A un alcalde, Moreno Torres, se li va ocórrer demanar al govern que subvencionés la desfilada i li van enviar un motorista d’El Pardo per dir-li que callés i no demanés res. En democràcia Alberto Ruiz-Gallardón i José Luis Rodríguez Zapatero van signar una llei de capitalitat amb trampa perquè no incloïa la part financera. Cal tenir en compte que a Madrid els immobles oficials no paguen l’IBI i el parc mòbil dels ministeris no paga l’impost de circulació. Fins fa uns anys hi havia un impost per tinença d’animals i els gossos dels diplomàtics n’estaven exempts.

¿Enrique Tierno Galván va ser el millor alcalde?

Era el que tenia més bona imatge d’alcalde. Un intel·lectual, un senyor savi i honest. El gestor, però, era Juan Barranco, el tinent d’alcalde. José María Álvarez del Manzano era poc polític i bon gestor. Gallardón, en canvi, em va dir una vegada que un alcalde ha de deixar l’empremta del seu pas per la ciutat. Ell va fer l’operació Madrid Río, que ha quedat estupendament però que ha endeutat l’Ajuntament per a generacions.

¿A Ana Botella li ha tocat gestionar una crisi d’identitat madrilenya?

Botella, malgrat el deute que ha heretat, ha aconseguit superàvit. Ara bé, li ha tocat la pitjor etapa, amb un mandat ja iniciat, un equip que no és el seu i la crisi en el període més virulent. A sobre ha ficat la pota alguna vegada, li ha passat el cas Madrid Arena i ha tingut la mala sort que han mort dues persones per la caiguda d’arbres.

¿El moment d’or de Madrid segueix sent el de la Movida?

La Movida va ser una cosa dels artistes, dels Ramoncines de l’època. És veritat que Madrid es despertava, que es movia, però també hi havia molta parafernàlia al voltant i molt de negoci. La gent que va entrar al cercle de la Movida de sobte van començar a actuar a totes les festes que hi havia a la ciutat. Nosaltres vam publicar un comunicat que la UGT havia enviat als ajuntaments socialistes a la Comunitat de Madrid en què els donaven una llista dels artistes que havien de contractar i els que no per raons ideològiques.

Entre els seus llibres n’hi ha un de dedicat als cafès, un dels elements més característics de Madrid.

A principis del segle XX només a la Puerta del Sol hi havia vuit cafès amb tertúlia. On avui hi ha la botiga d’Apple hi havia la cèlebre tertúlia on Ramón María del Valle-Inclán va perdre un braç en una discussió amb el periodista Manuel Bueno. D’aquella època queden pocs cafès. El Gijón [al Paseo de Recoletos] n’és l’emblema.