Antonio Baños: "Ser independentista és com ser adolescent: es tracta d'un estat transitori"

Fa cinc anys que fa de freelance -o "Froilán", que en diu la seva mare- i escriu llibres perquè, estant a l'atur, li funcionen com a "currículums enquadernats". L'últim és La rebel·lió catalana , un llibre singular en tant que l'escriu algú criat en el federalisme.

¿Quan vas adonar-te que ja no eres federalista sinó independentista?

Pels volts del 2001. El detonant és Aznar 2, the comeback. Vaig cobrir la campanya per El Periódico. Seguia Aznar i la seva troupe per les Espanyes i vaig quedar esfereït. I quan llegia els diaris afins, ja veia que només teníem aquesta sortida.

A quant es paga la independència a la casa d'apostes Baños and Win?

Sóc optimista; si no, no hauria escrit el llibre. Penso en el rugbi: tot el que s'avanci ara seran metres que s'hauran guanyat. Ja no serem més una autonomia. Si et prohibeixen alguna cosa i no ho acates, vas guanyant. Sentir els convergents dient "No acatarem lleis" em sona a música celestial. Que aquesta gent fa dos anys estava governant amb el PP!

En el llibre parles molt de la construcció d'una nova república.

És que ser independentista és com ser adolescent: es tracta d'un estat transitori. No existeix una ideologia independentista. Un és independentista un temps, per arribar a ser ciutadà de la república. I trobo que dibuixem molt poc aquesta república; no la pensem prou.

Dóna alguna idea, doncs.

A part de Montenegro, seríem el primer país europeu del segle XXI: això s'hauria de notar. A l'hora de fer la Constitució, s'hauria de discutir a les xarxes: no es podria fer un grupet de persones tancat, com l'espanyola. I s'hauria de blindar la neutralitat d'internet dins la Constitució, incloure-hi temes de medi ambient i territorialitat, etcètera. Som en un segle diferent i en una societat diferent.

Poses molt l'èmfasi en el fet que aquesta rebel·lió sorgeix del poble. ¿Els polítics no l'han de liderar?

És molt maco, el que està passant: el poble torna a demanar als polítics que liderin. S'havia perdut. Durant la bombolla, el que volíem era que els polítics fossin gestors: que no ens atabalessin i poguéssim estar a casa jugant amb la Play. En canvi, ara hi ha un xup-xup d'associacions i moviments interessant.

Tems el populisme indepe?

Una de les coses que em fan tenir esperança és la desaparició dels indepefriquis. Gent com Carretero, Hèctor López Bofill, Laporta, Solidaritat... El fet que Laporta no hagi estat un Berlusconi com ell creia que seria, sinó que hagi fet el paperina, demostra que el país està madur.

Puja també Ciutadans.

És curiós que no pugi UPyD. Fins i tot quan puja l'espanyolisme, puja el nostre espanyolisme, que fa furor entre el PP: pijos i poligoners.

Bé, Ciutadans té els seus orígens intel·lectuals en l'esquerra, tot i que ara costi de detectar.

No en l'esquerra: en el PSC. Tot va començar quan va pujar Maragall. Boadella, Espada, De Carreras i companyia van confiar que sucarien càrrec. Que després del nacionalisme vindria el socialisme. Però el socialisme espanyol, cosmopolita... I quan Maragall els deixa penjats, en qüestió de mesos se'n van al Taxidermista i s'indignen molt.

En tot cas, ara s'abanderen com a regeneradors.

Sí, i això que en el seu germen són profundament elitistes. S'omplien la boca dient-se "Somos los intelectuales". M'irrita molt. Mirem la biografia d'Albert Rivera: estudia a Esade, fa d'advocat a La Caixa i entra al Parlament. Això és ser anti-casta? Si és el fill modèlic de la casta!

Impulses un grup de periodisme independent i progressista.

Sí, ho hem fet gent de Públic, la versió catalana de Público. Aquell grup de periodistes es va aliar amb els creadors d'Eldiario.es per fer-ne l'apèndix català. Això ha crescut per crear Catalunyaplural.cat, que ja és el fill gran d'Eldiario.es. Si l'empresa periodística tanca, el periodisme no.

Com vas viure la fi del diari?

Bé, encara em deuen 1.200 euros, que no és gaire, però... [riu]. Va ser fatal: el diari anava bé i no hi havia raons econòmiques per tancar-lo. Sabíem que era una plataforma política per a Miguel Barroso i Carme Chacón. Sabíem que d'un trotskista no en pots esperar res de bo. Mira si no Josep Piqué, que també ho era. Però no esperàvem que fos tan aviat.

En tot cas, hi ha hagut una eclosió de mitjans petits, impulsats pels mateixos periodistes. Materia, Mongolia, Eldiario.es, Infolibre...

Sí. Abans, quan tancava un mitjà, els periodistes anàvem a la cocteleria a plorar. Però ara és molt interessant perquè estem fent periodisme sense caps. Com que no hi ha diners, som pobres, però tenim llibertat.

No ets a les xarxes socials.

És que sóc un bocamoll. Estaria com el Galliano: arruïnat per haver dit alguna cosa d'algú. I trobo també que Twitter fa del raonament un acudit. Has de ser enginyós i cridar l'atenció per acumular followers. L'ego d'un periodista ja és bastant descomunal i les xarxes, en comptes de limitar-lo, l'alimenten. Converteixen l'opinió en l'únic discurs possible. És una exaltació del jo. I no vull participar-hi.