“Apujo la persiana perquè els veïns el sentin i no em faci res”

BarcelonaTé 72 anys i viu en un petit apartament de 40 metres quadrats al Prat de Llobregat, amb una pensió de 300 euros al mes. Quan el seu fill surt de la presó, la Núria -ha triat un nom fictici per explicar-se- l’acull a casa. “On ha d’anar? No el puc deixar tirat al carrer”, lamenta. La convivència sempre acaba igual: crits, cops, coses trencades, robatoris i alguna trucada als Mossos.

L’historial delictiu del fill de la Núria -que està separada des de fa molts anys i té quatre fills més, totes dones- ve de lluny. Des que va complir la majoria d’edat (ara té 36 anys), ha entrat i sortit de centres penitenciaris, normalment per problemes de drogues o robatoris. Està malalt i no té domicili, així que, durant algunes temporades, apareix a casa de la Núria. “A vegades he trucat als Mossos, però ell sempre em diu que no em farà res”. Nega que l’hagi pegada mai. “Només un cop em va fer així [i es frega la cara amb una mà]”, reconeix. I tot seguit explica que va ser perquè havia portat una noia al pis i ella no volia gent a casa. “Però això no és pegar, amb aquelles mans si em pegués em podria fer molt mal”, intenta aclarir.

Malgrat la defensa aferrissada del seu fill, el relat de la Núria és ple de contradiccions. De sobte, mira cap a la petita finestra de la sala, l’única de l’apartament -un primer pis-, i diu: “Saps? A vegades, quan discutim, apujo la persiana perquè els veïns el vegin i el sentin, i així no em faci res”. Els veïns, que l’ajuden i li porten menjar, han trucat diversos cops a la policia. “L’han trobada diverses vegades asseguda en un banc del carrer, a sota de casa seva, per culpa del seu fill”, explica Eva Cabanillas, dels serveis socials de l’Ajuntament del Prat de Llobregat -que van ser els que van descobrir el cas- i que col·labora amb l’EIMA, l’associació per a la investigació del maltractament a persones grans. Ella el justifica: “No m’ha tret mai de casa, però a vegades per por prefereixo baixar i, quan es calma, torno”.

Problemes de salut

La Núria ensenya desenes de gots amb medicaments i explica que té problemes de salut i pren 19 pastilles al dia. “Em costa recordar quan em toca cada medicament”, diu. Ha passat cinc mesos ingressada en un centre sociosanitari, per problemes arran d’una operació en una cama i perquè ningú podia estar pendent d’ella per a les cures. Durant aquest temps el seu fill ha viscut al pis -fins que ha tornat a ingressar a la presó-, sense fer front a cap despesa, malgrat que té una pensió per incapacitació. La Núria es fa càrrec del lloguer de l’apartament (uns 170 euros al mes), tot i haver perdut l’ajuda de la llei de la dependència (poc més de 200 euros) quan va entrar al centre sociosanitari, i d’haver hagut d’abonar una quota per ser al centre. Abans d’ingressar a presó, el fill li va deixar el pis destrossat. “Va haver de venir una de les filles a recollir-ho tot i netejar, i fins i tot va haver de canviar el matalàs”, explica Cabanillas. Alguna de les filles la visita de tant en tant i es fa càrrec de petites despeses, malgrat que estan distanciades amb la mare pels problemes que han tingut amb el germà.

La Núria mai no ha denunciat el seu fill. Van ser els serveis socials de l’Ajuntament els que van detectar el cas, quan li van posar una ajuda a domicili subvencionada pel consistori. La treballadora que assistia la Núria a casa va avisar que el fill era molt violent. “Ens va dir que el fill li feia molta por, que era molt violent, fins i tot amb ella, i que trencava coses”, explica Cabanillas. “Jo també crido molt, i m’enfado”, interromp la Núria, defensant-lo.

El fill també li demana diners i s’ha emportat objectes de la casa per revendre’ls. Es fa difícil quantificar quants diners li ha robat, però la Núria reconeix, per exemple, que ja no compra televisors perquè n’hi ha robat quatre. “Avui m’ha trucat, feia mesos que no parlàvem, i m’ha dit que necessita diners, però jo no en tinc”, diu. I s’emociona. Mentre el seu fill és a la presó, l’anciana té una vida tranquil·la: va a un centre de dia, i ara els serveis socials intenten que una persona pugui passar per casa seva a la tarda i ajudar-la. Però el pitjor -i el que la fa més infeliç-és el més difícil de canviar: “Em sento molt sola”, lamenta.