En el lloc número u del rànquing de respostes que donen els actors i les actrius quan se'ls pregunta on van començar a fer teatre hi trobem la frase "als Pastorets del meu poble". Sí, els Pastorets han estat, i ho continuen sent, una de les millors escoles de teatre del país. Una de les lliçons que s'hi aprenen és la de superar la por a parlar en públic. "M'ajuda a perdre la por escènica; em va molt bé per a les presentacions", diu Marc Freixa, que treballa en temes relacionats amb la tecnologia a Protecció Civil del departament d'Interior de la Generalitat i aquests dies fa de Rovelló als Pastorets de Vallvidrera. És un espectacle basat en el que va escriure Josep Maria Folch i Torres però que incorpora algunes petites variacions (i inclou algunes referències a l'actualitat; per exemple, si durant la funció juga el Barça, es va cantant el resultat de manera improvisada dins l'argument).
Fer els Pastorets també és útil per memoritzar textos. L'apuntador és una figura quasi extingida, per això no hi ha més remei que aprendre's no només tot el que cal dir sinó també el moment en què cal dir-ho. Són d'allò més habituals els atacs de riure causats per l'oblit del text durant els assajos… i també durant les representacions.
El Pessebre Vivent és una altra activitat col·lectiva que podria ser un bon crèdit de l'Institut del Teatre. I també una assignatura de la carrera de com progressar a la vida . "Fas amics que no són de la teva generació. Compartim un munt d'experiències tots plegats, no només qui fa d'àngel o de sant Josep, sinó també qui porta el cafè per escalfar els altres", diu Miriam Polo. Esclar que participar al Pessebre Vivent té les seves servituds: "El dia de Nadal hem de dinar a la una del migdia, per tenir temps de fer sobretaula i poder fer el Pessebre a la tarda", explica. La Miriam fa de guia dels que acudeixen al Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat, espectacle que enguany celebra el cinquantè aniversari. "El Pessebre Vivent forma part de la nostra quotidianitat. És una via d'escapament, una manera de poder gaudir de les llargues tardes d'hivern", diu la Miriam, que va debutar-hi quan tenia un any i tres mesos -bé, en realitat ja havia debutat dins la panxa de la seva mare.
"Quan era petita feia de pastoreta, més tard vaig fer de mora, de Verge Maria a l'Anunciació i de Verge Maria a la cova", recorda. "Quan arriba el fred i la gent comença a encendre les llars de foc, sempre diem que ja fa olor de Pessebre".
