BarcelonaGarrigosa presideix la Fundació Pasqual Maragall, que diumenge posarà en marxa una campanya per captar fons per combatre l’Alzheimer, coincidint amb el dia mundial de la lluita contra la malaltia.
En què està concentrant els esforços la Fundació Pasqual Maragall?
Hi ha un projecte gran que pretén esbrinar la possibilitat que una persona tingui Alzheimer abans que la malaltia es desenvolupi. En diem Projecte Alfa, que vol dir Alzheimer i famílies, perquè busquem fills de persones que tenen Alzheimer i les estudiem al llarg del temps. I treballem en el camp de la neuroimatge per detectar abans de temps la malaltia, i en un altre projecte sobre els cuidadors: com els podem ajudar?
Els cuidadors deuen necessitar algú que els cuidi.
Mira, el més important és que s’adonin que s’han d’apartar del problema al màxim.
Del problema, però no de la persona, suposo.
De la persona.
De la persona, també?
És que més que tenir un cuidador que estigui pel cuidador, han de ser molts cuidadors per a un sol malalt, perquè si no la tensió no s’aguanta, i més si és un familiar. Hem d’ajudar el que està més a prop del malalt a mirar la malaltia com una cosa que no se l’ha de menjar a ell. I el que necessita el que està més a prop de la persona malalta és poder fer alguna cosa normal, perquè ell no està malalt i ha de poder anar a nedar, veure els seus amics... Coses que no pot fer amb la parella i que feia abans o que té ganes de fer. Llavors necessita algú de confiança amb qui pugui deixar el marit. Nosaltres som molt afortunats perquè tenim molts amics. Ara estem passant una experiència nova perquè, fa un parell de mesos, una amiga meva s’ha instal·lat a viure amb nosaltres. No llogo una habitació de casa meva a algú. És una noia que és amiga meva, que tenia un problema d’habitatge... I li vaig dir: “Vols venir a viure amb nosaltres?” Ha sigut fantàstic.
Com està, el president?
En la fase intermèdia. S’adona de les coses, però ja no hi participa. Va venir a la roda de premsa abans-d’ahir; va escoltar, però no hi va intervenir. Viu la vida una mica a distància. Viu bé perquè gaudeix de moltes coses.
Amb què gaudeix més?
Amb la música i amb el cine. Segueix una pel·lícula i te la pot explicar. I la música és constant. Arriba a casa i el primer que fa és pitjar el botó de la tele, que és a la sala, i el de la música, al despatx. És molt eclèctic en l’estil. Pot ser actual, anys 70, flamenc, clàssica...
I recorda les lletres?
Sí, sí. Un dels seus cantants preferits és Brassens. El Pasqual pot cantar totes les cançons de Brassens, en francès, de pe a pa. Senceres. No la tornada, tota la cançó. Sí, sí, per a aquestes coses té memòria.
Mira les notícies?
Sí, ¿però saps què li passa amb la tele, ara? Que no suporta els anuncis. Així que comença un anunci, fa zàping, i jo em perdo [riu].
¿Aconsegueix separar-se prou del problema?
A estones, sí. Si estimes la persona, t’has de cuidar i has de mirar que aquesta persona estigui cuidada, encara que no sigui per tu. Perquè l’Alzheimer té costos, entre els quals hi ha la tensió amb què vius. Perquè està la mar de bé i en qualsevol moment fa una bestiesa molt grossa…
Per ajudar, a la pàgina web de la Fundació, no?
Us puc assegurar que tots els euros que arriben a la Fundació són per pagar persones que treballen per avançar en aquest tema. En això som molt estrictes.
Em sembla interpretar els sentiments del lector si li demano que faci una abraçada al president de part nostra.
Ho faré. Això li agrada molt, el posa molt tendre.
