Edurne Pasaban: “Quan vaig acabar els 14 vuitmils vaig sentir por, no sabia què fer”

Edurne Pasaban (Sant Sebastià, 1973) no se sent còmoda a les grans ciutats. Quan trepitja massa asfalt troba a faltar la muntanya. Després de completar els 14 vuitmils, ara fa conferències motivacionals i té una agència de viatges a Viella per promocionar el Pirineu. Té pocs dies lliures, però quan pot s’escapa a l’Himàlaia, on té la seva fundació.

És la primera dona que ha pujat els 14 vuitmils. Això és fàcil de dir, però difícil d’aconseguir, no?

És una gran part de la meva vida dedicant-m’hi al cent per cent. Sóc una afortunada: faig el que m’agrada i això, ara, no és fàcil.

Va començar amb 24 anys. Què ha canviat des de llavors?

Hi ha un procés de maduració pel mig. Vaig començar amb 24 i ara en tinc 41. La muntanya ha canviat molt, el material, la manera de fer... tot! I esclar, jo també he canviat. Ara faig una vida més de persona normal i afronto les coses des d’una altra perspectiva.

I què passa quan s’acaba el repte?

Va ser el moment de pensar què faria. Vaig sentir molta por. Havia dedicat tant de temps a l’escalada que no sabia què fer.

¿Va tenir la mateixa sensació quan va fer el primer vuitmil que quan va aconseguir el catorzè?

Recordo l’emoció, de la primera a l’última expedició, de preparar les maletes i els bidons. Si hagués perdut aquesta emoció, no hauria completat el repte.

En una expedició, quin és el moment àlgid d’alegria?

Abans d’arribar! Quan arribes ja ho has fet! La gent em pregunta què se sent al cim. Jo no sento res, jo el que sento són els últims dos metres, quan veig que estic a punt d’arribar.

Però encara queda baixar...

Sí, i cal anar amb compte, ja que la majoria d’accidents passen a la baixada. Cal estar molt atent.

Ha passat molts anys a la muntanya. Què troba a faltar més d’aquí quan és allà dalt?

La família i ser a prop de la gent que m’estima. Tot i això, no canviaria res del que he fet.

Kilian Jornet deia en una entrevista que a ell l’asfalt no li agrada gens.

Quan véns a la ciutat de seguida et cremes i vols marxar-ne. Visc a Sant Sebastià, però estic tot el dia a la muntanya. A la Concha m’hi veureu corrent o entrenant-me, res més! [Riu.]

De totes, quina és la muntanya a la qual voldria tornar?

No ho sé, el que tinc clar és que al K2 no hi tornaré. És un cop i prou! És molt complicat i no se m’hi ha perdut res més allà. Vaig tenir molta sort.

Sort?

Sí, pel temps. I perquè no sempre que vas al K2 fas cim a la primera. Jo vaig pujar-hi a la primera. I sí, això és sort. Pensa que al Shisha Pangma, que és el cim més baixet de tots, hi he hagut d’anar a cinc cops!

Per cert, què té l’Himàlaia que quan hi van ja pensen a tornar-hi?

Allà, quan hi vas, és com si s’aturés la vida. Vas dos mesos allà a fer el que t’agrada. I això és el que enganxa de l’Himàlaia, estar desconnectat del món.

Allà hi té la seva fundació, a més!

Creiem que l’educació infantil és clau per al desenvolupament d’un país i donem educació a nens fins que van a la universitat. És un país que té una taxa d’analfabetisme brutal. Pensa que agafes un taxi i no pots ensenyar l’adreça escrita, l’hi has de dir, ja que no saben llegir. La gent dels pobles no volen que els fills vagin a l’escola, perquè així podran transportar fusta i portaran unes rupies. Si la família vol, intentem que els nens vagin a escola, però no és fàcil.

I vostè no para! Expedicions, conferències, excursions...

Faig conferències motivacionals a empreses i a més tinc una agència de viatges a Viella per fer que la gent esquiï i faci trekking pel Pirineu. Hem promocionat el sol, la platja i la sangria: ara li toca al Pirineu.

El binomi turisme-muntanya és complicat...

Tothom pot anar a la muntanya, i això és compromès. Jo he vist a la glacera de l’Aneto gent amb vambes! L’última vegada que hi vaig anar un home va morir davant meu perquè va caure i va xocar contra una pedra! A la muntanya s’hi pot anar, i molt, perquè és molt sa!

Però...

Però amb compte! Per anar a la muntanya has de portar el material adequat, has de mirar el temps i assegurar-te que no t’agafi la nit. Quedar-te a 2.000 metres en pantaló curt a passar la nit... Compte!

I les noves disciplines, com el que fa Kilian Jornet, què li semblen?

A mi em sembla bé. El Kilian és un prodigi digne d’estudi, una passada. Això ha creat un planter de raids de muntanya. Tot el que es faci a la muntanya a mi em sembla bé!

Ara afronta un nou repte amb Gore-Tex. Li faltava aquest?

[Riu.] Fem el Gore-Tex Experience Tour. Pots venir amb mi a escalar el Balmhorn durant quatre dies l’any vinent, però això no es paga amb diners. Hem triat aquest cim dels Alps perquè va ser el que va pujar l’any 1858 la britànica Lucy Walker. Imagina’t com ho deuria fer, res a veure amb ara.