Societat 15/09/2014

EMILIO SILVA: “Se’ns obliga a obrir les fosses de la Guerra Civil amb diners de fora”

Directe Fa 14 anys va veure que hi havia una demanda molt clara a Espanya: que els desapareguts per la Guerra Civil no caiguessin en l’oblit. L’Estat continua sense moure ni un dit tot i les alertes de l’ONU, però està esperançat: per fi ha caigut el mur de la Transició

Mariona Ferrer I Fornells
4 min
Emilio Silva a l’entrada del poble de Perexe, al Bierzo, d’on era el seu avi, a qui un grup de pistolers falangistes van assassinar el 1936.

Era el 1999 i Emilio Silva (Elizondo, Navarra, 1965) va decidir deixar la feina. Acabava de ser pare i volia escriure una novel·la. Per documentar-se, va anar fins al Bierzo, on havia mort assassinat el seu avi a principis de la Guerra Civil. Parlant amb la gent gran, va topar amb un home que sabia on era la fossa on l’havien enterrat. L’exhumació va durar només dos caps de setmana, però va ser suficient per “fer explotar un globus que s’havia anat alimentant a base de silenci i por”, recorda Silva. Les dones grans, sobretot, no paraven de dir noms i demanar ajuda. Per no “deixar milers de desapareguts a les cunetes” es va crear el 2000 l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que ja ha obert 200 fosses comunes.

Com valora l’últim informe de l’ONU, que renya Espanya per oblidar les víctimes del franquisme?

L’ONU ha aixecat la catifa, ha analitzat tot el que va quedar pendent durant la Transició i ha decidit mostrar tot el que hi havia a sota des de la perspectiva del dret humanitari: milers de desapareguts, lluitadors per la democràcia que no han tingut cap reconeixement...

Com ha respost el govern de Rajoy?

De manera bastant vergonyosa i patètica. La representant d’Espanya davant l’Oficina de l’ONU a Ginebra, Ana María Menéndez, va arribar a dir que la reparació que volien les víctimes era la de la democràcia, i que ja la tenen. I en l’informe el relator especial de l’ONU per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no-repetició, Pablo de Greiff, assenyala que algú del govern espanyol li va dir: “O considerem que això ja ho vam arreglar del tot durant la Transició i que ja estem reconciliats o ens enfrontem a la possibilitat que els odis ens portin a córrer riscos”.

Respon amenaçant, doncs.

Sí, és molt trist. Un govern en una democràcia hauria d’agrair a l’ONU les indicacions i hauria de posar-se a complir-les. Perquè qui fa aquests informes no són tertulians, són experts en dret humanitari. Però en lloc de donar les gràcies, el govern espanyol intenta defensar que això ja es va arreglar durant la Transició. El PP fins i tot ha arribat a defensar la llei de la memòria històrica!

Una llei que no aplica.

El PP no ho ha fet durant tres anys però tampoc ho va fer el PSOE durant els quatre que va governar amb la llei aprovada. El Valle de los Caídos segueix igual i continuem tenint desapareguts a les cunetes. Però la llei de la memòria no era necessària, el que calia era voluntat política. El govern espanyol es va gastar l’any passat 680.000 euros per identificar desapareguts a Bòsnia. Em sembla bé que s’ajudi a fora, però que es faci mentre no es fa aquí no. Hi ha hagut una estratègia de mirar cap a fora com si aquí no hagués passat res. I nosaltres ens veiem abocats a obrir les fosses amb diners de fora. Només hem rebut subvenció 5 dels 14 anys que té de vida l’associació. L’última fossa l’hem obert amb 6.000 euros d’un sindicat noruec.

Què pot exigir l’ONU a Espanya?

Li ha demanat un pla per buscar els desapareguts i li dóna un termini de 90 dies perquè el presenti. També li diu que no pot privatitzar les exhumacions. Però no pot obligar. La seva autoritat és, sobretot, moral.

L’altre punt de pressió és la querella argentina. Fins on pot arribar?

No ho sabem. El 2010 vam decidir interposar-la després que es tanqués la causa oberta per Garzón. El procés avança amb dificultats, però els que van dur les querelles de Xile i l’Argentina als anys 90 mai van pensar fins on podien arribar. El nostre deure i compromís és tractar de tombar el mur de la impunitat per on puguem. Però ens ho posen molt difícil. Quan la jutge argentina va interrogar el torturador Antonio González Pacheco, Billy el Niño, a l’Audiència Nacional, la policia ens va multar per manifestar-nos, mentre ell era gairebé escortat fins a casa. Se’ns tractava, altre cop, de culpables. Hi ha una cultura de la impunitat que s’ha convertit en tot un hàbit polític en l’àmbit del franquisme i, evidentment, hi ha molts interessos que això no es tibi per cap costat.

¿La crisi i la mort de figures de la Transició canviaran res?

Primer de tot, ha caigut un dels murs contra els quals xocàvem inconscientment, que és la Transició. Això és gràcies a un canvi generacional. Crec que el 15-M, Podem, la PAH... estan d’alguna manera liderant un nou discurs de no acceptar unes condicions dissenyades pel franquisme i imposades per un Congrés on no hi havia un partit republicà. El règim del 78 s’ha ensorrat una mica perquè és el que ens ha abocat a la crisi per culpa dels seus interessos. La Segona República no va ser flor d’un dia, ja es va engendrar durant la dictadura de Primo de Rivera, i ara estem en una eclosió similar.

¿El Valle de los Caídos és una síntesi de la situació d’Espanya?

Les víctimes del franquisme paguen amb els seus impostos la tomba de Franco, que cada dia té flors fresques, que segurament vénen del pressupost del ministeri de Presidència. Paguen una basílica on es prega per la “unitat d’Espanya” i es fan misses d’abans del Concili Vaticà II. És una metàfora de com la democràcia espanyola va crear un pàrquing amb molt bones condicions per al franquisme.

stats