Enric Canals: “Encara estem a les beceroles de recuperar la nostra Memòria recent”
Desenterrar S’ha especialitzat a treure a la llum documentació inèdita sobre la història recent d’aquest país. Nascut a Tiana el 1952, va ser director de TV3 entre els decisius anys 1984 i 1989. Entre les seves sèries: ‘Te’n recordes’ i ‘Aquell 1898’
Manuel Vázquez Montalbán és el protagonista del pròxim documental d’Enric Canals, premi Godó de periodisme pel seu treball -escrit i audiovisual- sobre el consell de guerra de Jordi Pujol.
Per què va investigar el consell de guerra de Vázquez Montalbán?
Coneixia la història que l’any 1962, amb motiu de les vagues d’Astúries, hi havia hagut moltes detencions d’estudiants a Barcelona. I una de les acusacions, la principal, havia sigut cantar Asturias, patria querida. Els que coneixem la cançó l’associem a anar de tasques pel Gòtic, així que sorprèn. Vaig començar a investigar i vaig saber que entre els jutjats per un consell de guerra hi havia el Vázquez Montalbán, la seva dona i el Salvador Clotas. Tres personatges prou interessants per buscar els antecedents del cas.
Es va endur alguna sorpresa?
Sí, perquè, a banda dels set jutjats pel consell de guerra, hi havia un centenar llarg de detinguts. Gent capdavantera, anys més tard, de la cultura, la política, l’esport... Com el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, o Ferran Martorell, expresident de l’Espanyol. També el periodista Jordi Negre, el físic Ferran Fullà, l’historiador Jaume Sobrequés, la catedràtica Dolors Folch...
Em consta que el documental segueix també la pista d’un quadre.
Uns estudiants del Clínic es van endur el retrat de Franco que presidia el paranimf de la facultat. La policia no va assimilar aquest cop d’audàcia i va bolcar tota l’acció repressiva contra uns estudiants. Això era un febrer i va ser el precedent de les detencions, pallisses i condemnes d’aquell maig.
Van trobar-lo, finalment?
El quadre va patir una sèrie de vicissituds: el volien treure del país per exposar-lo a la comunitat internacional i mostrar així que els estudiants havien perdut la por. Sabem tota la trajectòria del quadre. Fins i tot vam portar una retroexcavadora al lloc on estava enterrat. I vam localitzar l’autor del segrest.
¿L’herència d’aquesta cultura repressiva és encara viva a les estructures actuals de l’Estat?
Per sort, ha canviat bastant. Amb algunes excepcions que són conegudes, de tortures o apallissaments sistemàtics no n’hi ha.
Abans del de Montalbán va desenterrar també el consell de guerra de Jordi Pujol. Què es queda, d’aquell projecte?
La seva reacció. És una persona que té la política a la medul·la. Quan li vaig trucar per aquest tema, em va dir: “Et dono deu minuts, que el país està per altres coses, ara”. Però hi vam estar una hora i quart. Quan li vaig deixar llegir la seva declaració... No recordava ni el que havia firmat, perquè ho va fer en un estat lamentable, apallissat. Vaig veure aquella espurna als ulls que denota interès. Se’n va oblidar, dels deu minuts.
¿Hem honorat prou la memòria històrica?
No, encara estem a les beceroles de recuperar la nostra memòria recent. La repressió va ser molta i transversal: comunistes, catalanistes, creients que no anaven en sintonia amb les idees del franquisme, homosexuals... Era una polirepressió. I hem de tenir present que de causes militars entre el 1939 i el 1975 n’hi ha 111.000.
Però els anys de democràcia ja superen els que va durar el règim. Per què no s’ha pogut fer net?
A la Transició es va decidir que no es faria net. L’oposició no tenia prou força per imposar-se. Ni es va revisar el passat ni es van exigir responsabilitats. Però, al cap d’uns anys, la gent vol saber. Perquè vol perdonar, però per fer-ho primer vol saber. I van passar tantes coses...
Com ara?
Aspectes que potser no són prou atractius per als historiadors però que són molt definitoris del que era la repressió. I que afecten molt les famílies. Quanta gent hi ha que no sap què va passar amb els seus pares i els seus avis?
Moltes famílies no saben com buscar els papers que els pertanyen.
I si ho saben és complicat. T’has de desplaçar a l’arxiu, fer instàncies... Sempre suposa dedicar-hi un temps. I hi ha l’opció de no saber, també legítima. Se’ls ha de facilitar la feina, en tot cas.
Com a exdirector de TV3: per què fa vint anys venien Sharon Stone i Joan Collins i ara no tenim als platós Tom Hanks o Emma Stone?
Això no m’ho hauria de preguntar a mi. Deu ser més difícil portar-los ara, tal com ha evolucionat la promoció de Hollywood. Sovint recorríem a mirar qui visitava París i pagar l’extra fins a Barcelona. I també passa que no hi ha un programa que es dediqui a això. Vam fer l’ Àngel Casas show perquè volíem demostrar, als inicis de TV3, que no era una televisió localista, tal com alguns volien condemnar-la a ser.
¿La principal amenaça de TV3 són els atacs externs o la implosió pressupostària interna?
Si ara féssim TV3 de nou no seguiríem el mateix model que vam fer el 1983. Ara hi ha una indústria que genera talent i programes que poden ser líders i vendibles a l’estranger. No es fa al marge: es fa amb ajut de TV3, però des de fora de l’estructura. Això s’hauria de potenciar.
