De la Iglesia desafina en la seva balada més personal

A La broma asesina (1988), el còmic de Batman amb guió d'Alan Moore, el vigilant de Gotham City s'enfronta al Joker en una història que planteja obertament la similitud entre els dos personatges, així com l'espiral de violència i mort en què estan atrapats. En les darreres pàgines del còmic, el Joker li explica a Batman un acudit de dos sonats que escapen junts d'un manicomi i, tant Batman com el Joker, no poden evitar riure junts, histèricament, conscients de la naturalesa tràgica de la seva relació.

No m'estranyaria que un enamorat del còmic com Álex de la Iglesia hagués tingut present aquesta escena a l'hora de plantejar la relació entre els dos personatges principals de la seva Balada triste de trompeta : el pallasso ximple (Antonio de la Torre) i el pallasso trist (Carlos Areces). Tots dos són metàfores poc dissimulades de les dues Espanyes, que el director basc enfronta en una lluita exagerada i grotesca per l'amor d'una pneumàtica equilibrista de circ -Carolina Bang, objecte sofert i maltractat en aquest conflicte- i, en darrera instància, es veuen obligats a admetre que són les dues cares de la mateixa moneda, tacada de sang i tenyida d'horror.

Referents propers

Però si a Balada triste hi abunden referents d'algun tipus, són els cinematogràfics. Sense abandonar l'estil emfàtic i vehement tan característic de De la Iglesia, la pel·lícula pica l'ullet al cinema espanyol de l'època, amb homenatges a Pedro Olea -calca una escena d' El bosque del lobo (1971)- i passant pel seu sedàs destraler l'imaginari cinematogràfic de Mario Camus o José Luis Borau. Tanmateix, el referent principal és el propi director, que es nodreix de la seva filmografia per repetir temes i motius d'obres seves com El día de la bestia (1995), La comunidad (2000) i, sobretot, Muertos de risa (1999).

Sense fre

A De la Iglesia se li ha de reconèixer l'ambició cinematogràfica del conjunt, palesa en el desplegament de recursos narratius i visuals marca de la casa. Però el problema és precisament l'excés d'ambició, la constant i desesperada voluntat de portar fins al límit cada escena i personatge, en un crescendo incontrolat que aboca el film a un clímax sostingut, quasi insuportable. Sempre amb un to estrident, la pel·lícula la composen vinyetes sorgides de la imaginació del director, pensades a partir de la posada en escena i no en relació amb la resta d'elements d'aquesta balada, en la qual cada estrofa és un solo i els instruments no estan ben afinats.

Es troba a faltar un director d'orquestra que hi posi una mica d'ordre i hi doni una mica de sentit, que potenciï unes idees i deixi en segon terme unes altres. Es troba a faltar Jorge Guerricae-cherría, coguionista de totes les cintes del director llevat de la darrera. I això que el film va obtenir el premi al millor guió de la Mostra de Venècia -i també el premi al millor director-. Sense aquest fre, De la Iglesia es deixa arrossegar en un viatge sense retorn per uns personatges sense mesura, màscares desproveïdes de càrrega psicològica que han de fer espai al discurs simbòlic.

Al film, no hi escassegen les troballes, com ara uns crèdits brillants que funcionen a mode de carta d'intencions o el sensacional debut de Carlos Areces, capaç d'inventar un nou registre còmic a partir del balboteig. Però De la Iglesia ens confirma el que sempre hem sospitat, que és un cineasta més efectista que efectiu, dotat com pocs a Espanya per al relat audiovisual, per carregar d'intenció les imatges, però perdut en el fur creador, enamorat de les seves idees i necessitat de mesura en els arravatament creatius.