Félix Buget: «Vam contribuir a la creació d'una cultura 'dance'»

Blanco y Negro va llançar a finals del 2013 83:13, una capsa de quinze CD que aplega els grans èxits de la discogràfica presidida per Félix Buget. El repertori és un repàs a tres dècades d'història de la música de ball més popular. Tanmateix, l'aventura de Buget va començar una mica abans, el 1978, quan va obrir a Barcelona la botiga Blanco y Negro amb els seus germans Jaume i Luis.

¿Recorda la inauguració de la botiga del carrer Calvet?

I tant que sí. Va ser el 6 de desembre del 1978. La botiga estava plena de gent de les discoteques i dels mitjans. Només una persona, i no en diré el nom, em va agafar i em va dir: "Escolta, t'estimo moltíssim, però això no té futur. Tot és txumba-txumba i d'aquí tres mesos hauràs de plegar". Es va equivocar.

I aquell txumba-txumba era...

Hi havia una part última de la música disco, el final de Donna Summer i els Bee Gees, i molt de funky.

Per què va muntar la discogràfica cinc anys després?

Cinc anys et permeten tenir molt més coneixement de la matèria, i també hi havia artistes d'aquí que ens portaven maquetes. Així va néixer el Come on de Jules Tropicana, que va ser el primer disc que vam editar, i amb èxit, perquè es va publicar al Canadà, a Mèxic, a Itàlia... Va ser molt satisfactori i ens va ajudar a tirar endavant.

¿La discogràfica va contribuir a crear un mercat o va aprofitar un mercat que ja existia?

Sense pecar de falsa modèstia, crec que vam contribuir a la creació d'una cultura dance que no existia aquí. Al principi el panorama de moltes discoteques de Barcelona estava molt poc professionalitzat. No es posava música feta expressament per a les discoteques. I nosaltres teníem maxisingles portats dels Estats Units, amb música preparada i pensada per al DJ.

Per cert, li agrada ballar?

Sí, sí. He fet unes suades monumentals, tot i que ara una miqueta menys. Quan vaig a les discoteques, la gent és més jove, esclar, però veig que no ha canviat tant. Nosaltres vam viure aquell canvi espectacular a partir de l'Studio 54, que va marcar un abans i un després en la manera de viure les discoteques. Abans de l'Studio 54, a la discoteca tothom hi estava assegut. Hi havia tauletes i venia el cambrer a demanar-te què volies prendre, i després hi havia una pista petitona al mig. L'Studio 54 va canviar el concepte: tot fora, només una pista gegantina i tothom a ballar. Es tractava d'entrar a la discoteca i ballar. Abans la discoteca era un lloc per anar a lligar i escoltar música.

¿L'any 1983 ja pensava que arribaria a fer camí?

No. I el camí ha sigut molt complicat. A més a més, la música dance sempre ha sigut la més maltractada, perquè se suposa que no té profunditat cultural, que no està pensada per a un públic minoritari sinó que intenta arribar a un públic més gran. Mai ha tingut el reconeixement d'altres gèneres musicals. És un estil fàcil, entre cometes, i als crítics mai els han agradat les coses fàcils, ni en la música, ni en el cinema, ni en la literatura ni en el teatre. Encara que hi ha gent de la música dance que també fa coses complicades, i a nosaltres ens ha agradat apostar per aquesta gent.

¿Amb quin disc us vau adonar que la cosa anava de debò?

Va ser el 1988, amb el primer èxit internacional: The real wild house, de Raúl Orellana. Va entrar a les llistes britàniques i es va llicenciar en 57 països. Vam veure que fent les coses bé i sent molt creatius es pot arribar molt lluny. Per primera vegada un DJ de Barcelona s'enfilava al punt més alt de les llistes d'Anglaterra. Va ser molt emocionant.

¿Us va sorprendre que apareguessin altres segells de música dance?

Hem tingut molts competidors. És normal, perquè vam crear una escola i la competència és bona. Hi havia espai per a tothom, perquè als anys 90 hi va haver moments de gran expansió. Hi havia una efervescència molt gran i començava a crear-se una cultura dance. Només a València hi havia més de deu segells.

Com recordes la València de la Ruta del Bakalao?

Era espectacular. A finals dels anys 80 i principis dels 90, València era un gran motor de música dance. Va ser la primera comunitat que permetia obrir les discoteques fins al matí i això va propiciar la Ruta del Bakalao. Hi anava gent des de Madrid, Barcelona o Màlaga perquè la festa podia allargar-se fins al matí. Va ser la capital del fenomen dance durant una època.

En els últims anys, ¿quina importància té per a vosaltres el reggaeton i l'electrolatino?

És un fenomen sorprenent. Les ràdios mainstream cada vegada posen menys temes en espanyol, però la gent els pot escoltar a les discoteques. Hi ha una gran afició, i com que no ho poden escoltar a la ràdio ho viuen a la discoteca i s'enganxen a YouTube, on poden escoltar artistes que fan dance cantant en castellà, que no és reggaeton ben bé, ni electrolatino. Nosaltres en diem eurolatino, perquè és una barreja de la música dance actual amb lletres en castellà, però que s'escapa del reggaeton clàssic o de la música que es fa a Amèrica.