Georg Kremnitz: “A Europa hi ha molta incomprensió pel camí pres per Catalunya”

Quan el 15 de desembre del 2012 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull a Andorra, Georg Kremnitz va formular un desig. “Confio en el seny dels catalans i espero de la intel·ligència dels altres”. Es referia a l’escenari polític que ha desembocat en el compromís de la consulta del 9-N. El sociolingüista alemany, que creu que Catalunya ha de ser un referent de convivència lingüística i social per a la resta d’Europa, va participar en la jornada La convivència lingüística a la Catalunya del futur, organitzada per la UOC en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans.

És òptima la salut del català?

Estic pensant en el discurs que va fer el meu amic Joan Solà [Premi d’Honor de les Lletres Catalanes] al Parlament el 2009. Solà va dir que el català no té una bona salut, sobretot per raons externes. Tinc la impressió que en aquests últims cinc anys poca cosa ha canviat. Observo la situació almenys des de la Transició, i en aquell moment vam ser molts els que vam creure que podia ser un compromís interessant i alhora exemplar per a la resta d’Europa.

Parlava de factors externs. Els jutges han determinat que el 25% de l’horari lectiu ha de ser en castellà. És estrany que els jutges facin la feina dels pedagogs.

És un element més que confirma el trencament del compromís que havia de representar la Transició, un compromís que podria haver funcionat. La mútua confiança s’ha perdut en els últims 20 anys. Hi ha una judicialització exagerada de l’escenari polític. I això indica que la situació no és bona.

A les Illes Balears i al País Valencià, els governs del PP estan prenent decisions que arraconen el català. Ho definiria com un atac frontal?

Diria que és una renacionalització d’Espanya, que tenia la possibilitat de passar d’un estat centralista, unificador i que no acceptava diferències, a un estat obert. Aquesta possibilitat s’ha perdut pas a pas. La legislació en matèria educativa és una part d’aquest procés. La Transició es va superar evitant les grans qüestions que generaven controvèrsia. Això es pot fer en un cert moment, però, si es converteix en una acció permanent, els vampirs, els espectres del passat, reapareixen. Caldria realment repensar Espanya. Però res fa pensar que sigui una opció política ara mateix majoritària.

Observa el poble català des del 1968. ¿L’ha sorprès l’acceleració del procés sobiranista?

No. Havia pensat que el que s’està produint ara en algun moment seria inevitable. Quan el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre l’Estatut va iniciar-se el trajecte que ha conduït fins a l’actual situació. Però la reacció es podria haver produït en qualsevol moment. El que ha passat era menys o més previsible.

S’està explicant bé Catalunya?

A Europa hi ha molta incomprensió pel camí pres per Catalunya. És un problema de manca d’informació, però també de falta de política informativa. Catalunya podria fer més en aquest sentit. Però també s’està produint un procés de reestatalització de la Unió Europea, i això difícilment permet una comprensió més gran del cas català. El problema és que la informació que es trasllada a l’exterior passa sobretot per Madrid, i aquesta informació és clarament espanyolitzada i partidista.

¿Entén que el govern espanyol ha comès massa errors?

Sí. Fins ara hi ha hagut moltes possibilitats de prendre un altre camí. Per la seva gestió, el govern actual sembla interessat en una separació. Si jo volgués que Catalunya es quedés a Espanya, faria una altra gestió de la situació política.

¿La independència comportaria renunciar als Països Catalans?

No sé si seria una renúncia, però sí que el concepte dels Països Catalans passaria per un període molt difícil, perquè la consciència popular al País Valencià, i en part a les Illes, és molt diferent de la que hi ha a Catalunya. I em podria imaginar que una política d’espanyolització hi tindria un cert èxit. Seria desitjable que, tan ràpidament com fos possible, les relacions entre una Catalunya independent i Espanya es normalitzessin i, que passés el mateix entre els territoris dels Països Catalans. Però actualment hi veig molts perills.

En una Catalunya independent, ¿quina política lingüística hauria d’aplicar el Govern?

Una política lingüística molt oberta. Una política que posi al centre la llengua catalana, però que permetés als castellanoparlants fer vida amb la seva llengua. Caldria que s’acceptessin les llengües de la immigració. En una Catalunya independent seria fonamental procurar el respecte per totes les llengües.

¿Això implicaria que el català i el castellà fossin llengües oficials?

El que seria important és que els castellanoparlants no tinguessin una impressió d’opressió. A Alemanya hi ha un proverbi que diu que d’un petit got de mel s’obté molt més que d’una gran bóta de vinagre. Per tant, seria recomanable aplicar una política d’invitació a la gent per fer-la partícip del nou escenari social. La política forta que aplica el govern espanyol crea problemes. Una política forta, de rèplica, d’un futur govern català independent crearia també moltes tensions.