Publicitat

Javier Leiva / Jordi Bertomeu "Cal dir la veritat i no el que el client vol sentir. És fonamental"

Polivalents Són advocats des dels 90 i fa deu anys que treballen junts al Bufete Leiva. El despatx, a Barcelona, abasta totes les àrees del dret perquè un client hi pugui resoldre qualsevol mena de problema legal que se li presenti

Jordi Bertomeu és penalista i, a més, està especialitzat en delictes informàtics, mentre que Javier Leiva treballa en l'àrea de responsabilitat civil, especialment en accidents de trànsit i laborals. Els dos joves advocats ens reben al seu despatx al centre de Barcelona, on treballen juntament amb companys d'altres especialitats.

¿Ha afectat gaire la crisi al sector de l'advocacia?

Javier Leiva : Nosaltres no l'hem notat gaire, però tenim companys que ho estan passant molt malament. Per exemple, en temes de responsabilitat civil, que és l'àmbit en què jo estic especialitzat, s'ha d'anar amb compte: és un arma de doble tall, perquè si es fan accions civils -com reclamar danys per un accident de trànsit- es corre el risc d'haver de pagar les costes del procés i s'ha de poder fer front a la despesa.

Canvia la manera de treballar? Costa més fidelitzar clients?

Jordi Bertomeu : A la meva àrea, la penal, s'han de prendre mesures abans de posar-se a treballar. Sempre hi ha coses que no es cobren al client, però amb els temps que corren s'ha d'anar amb compte de no començar un plet i avançar gaire sense fer una previsió de fons.

J.L. : En responsabilitat civil això no passa tant, perquè treballem amb objectiu. En un accident de trànsit, per exemple, cobrem al client un percentatge del que s'obté amb la demanda. És fonamental dir sempre la veritat i no el que el client vol sentir. Tot i així, hi ha vegades que per molt que facis veure a un client que no hi ha tema, ell hi insisteix i aleshores nosaltres lluitem.

¿La justícia sap gestionar els casos mediàtics?

J.B. : La llibertat d'expressió i d'informació són drets fonamentals i és molt important que s'informi sobre els processos judicials, perquè és signe de transparència. Els judicis paral·lels no afecten els tribunals ni els jutjats, però sí la ciutadania i l'estat d'opinió. A més, hi ha persones que estan imputades incorrectament i que un cop s'arxiva el seu cas, no se n'informa enlloc. Això provoca que el seu nom estigui marcat durant anys. S'ha de ser cautelós i respectuós amb la feina de l'administració de justícia i guardar els seus tempos, però, sobretot, respectar la presumpció d'innocència. No em plantejo que una notícia de premsa pugui fer canviar un criteri d'un tribunal. Ara portem imputats en casos molt mediàtics -com el cas Nóos i el cas Pitiüsa-, però treballem igual que en un de no mediàtic.

Falten mitjans? S'ha agreujat el problema amb la crisi?

J.B. : El sistema judicial ha guanyat en molts aspectes en els últims anys, però hi ha un clar problema de saturació.

J.L. : No hi ha prou mitjans, però, per exemple, a la Ciutat de la Justícia es treballa molt bé i de manera eficient. Hi ha demarcacions que són molt més lentes.

¿De quin cas us sentiu especialment satisfets?

J.L. : El 2002 vam aconseguir, per primer cop a Espanya, una condemna de tres anys de presó per a un constructor i un arquitecte per un accident laboral mortal. Vam demostrar que no havien adoptat les mesures de seguretat necessàries, malgrat que després l'Audiència Provincial va reduir la pena a dos anys. La majoria de condemnes en aquest tipus d'accidents són sempre baixes i no suposen l'ingrés a la presó.

J.B. : Jo recordo especialment una sentència d'enfosquiment d'una pàgina web de la Xina que venia productes falsificats. Vam aconseguir que des d'Espanya no s'hi pogués accedir, tot i que la web seguia operativa. Va ser una acció pionera que no s'havia intentat mai abans. Per criteris de jurisdiccionalitat i territorialitat no podíem demanar el tancament de la web, però sí que des d'aquí no es pogués veure.

I el més estrany?

J.B. : Recordo un cop que una dona que havia estat violada a Badalona va identificar el nostre client en una roda de reconeixement, fins i tot es va desmaiar. La jutge va voler dictar presó provisional ràpidament, però nosaltres vam al·legar que el que realment li havia passat a la noia és que havia associat l'home a una fotografia que li havia ensenyat la policia el dia anterior. A més, aquella fotografia havia arribat a mans de la policia perquè l'exparella del noi l'havia deixat al metro com a revenja després d'enfadar-se. Vam aconseguir que no entrés a presó provisional i, mesos més tard, quan va estar llest l'anàlisi d'ADN, es va demostrar que no havia estat ell.

J.L. : Un dels meus primers casos va ser el del boig del xandall. Era un carnisser d'un gran supermercat que va punxar diverses noies. Una d'elles va morir, després de ser apunyalada quan passava el tiquet del metro a la parada de Can Buixeres. La part penal la va portar un altre advocat, però el vidu va recórrer a mi per interposar una demanda civil contra l'empresa del metro. Vam perdre en primera i segona instància, però passats deu anys vam guanyar la demanda al Suprem i l'empresa va pagar 50 milions de les antigues pessetes al marit. De fet, des d'aquella demanda, el metro va començar a posar vigilants de seguretat amb gossos als vagons i a les estacions. Va ser un experiment, però al final ens va sortir bé.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT