John Abbott: “Biològicamet, l’adolescència impedeix que la societat s’estanqui”

John Abbott camina amb l’ajuda d’una crossa i es cansa quan parla massa estona, però té el cap molt clar. El departament d’Ensenyament l’ha convidat a Barcelona per parlar sobre innovació educativa.

Afirma que estem sobreescolaritzats però poc educats. Per què?

La vida és més complexa que senzillament estar-se dins una classe rebent lliçons. Però estem tan ocupats fent diners que ens oblidem de l’educació dels nens, i transferim la responsabilitat d’educar-los als professors. Rebutjo aquesta idea. Jo tinc una relació diferent amb els meus fills i els meus néts que amb els meus alumnes. Els rols no són els mateixos. Però als polítics només els importa la riquesa, així que cada vegada els posen més tasques als professors, i els nens cada vegada es queden més temps a l’escola, en contra de la seva voluntat.

Diu que hem nascut per aprendre, no per ser ensenyats.

He conviscut amb tribus africanes amb molt poca escolarització i he descobert que els nens són inquisitius de manera natural. Et fan milers de preguntes. Això els surt de manera natural, el que els costa més és asseure’s i escoltar lliçons sobre coses que no els interessen. Hem de trobar la manera d’interessar-los.

Què li interessava a vostè quan anava a l’escola?

Jo a l’escola tenia ganes de conèixer gent interessant. Quan era petit, encara en plena Guerra Mundial, vivia al costat d’una base naval. Per mi les persones més interessants del món eren els mariners: alguns eren capitans de vaixell. Simplement m’encantava escoltar les seves històries. N’aprenia molt.

Per això recomana que els pares llegeixin contes als fills.

Quan llegeixes un conte a un nen que encara no sap llegir, de seguida s’interessa per aquelles paraules. Vol poder-les desxifrar per ell mateix. És qüestió de donar-los la confiança i la seguretat de fer les coses per ells mateixos. No hem d’educar els nens per ser bons estudiants, els hem d’educar per valer-se per ells mateixos. Pot ser molt complicat. Sovint als pares els és més fàcil donar-li al nen una resposta que ensenyar-li a trobar-la per ell mateix.

Què podem aprendre de la neurociència?

Que el cervell aprèn a anar més lluny quan el problema està fora del seu abast. El cervell de l’ésser humà ha anat creixent en els darrers milers d’anys. Tot i això, en néixer el cervell només està format en un 40%, d’altra manera el nen mai podria arribar a sortir del cos de la mare. Per això, a diferència d’altres espècies, l’ésser humà depèn totalment de la gent que l’envolta. Això és un cost, esclar: la raça humana depèn de rebre un enorme grup d’ inputs quan s’és petit. En els primers anys de vida el cervell del nen simplement copia el que veu. Però no podem quedar-nos tota la vida en la còpia, necessitem estímuls.

Defensa que l’adolescència és una oportunitat, no un problema.

Quan arribem a l’adolescència passem a ser summament inquiets, no volem que ens diguin què hem de fer, i ho qüestionem tot. A molta gent li agradaria desfer-se de l’adolescència. Però el que jo dic és que si no aprofitem com una oportunitat aquest moment en què els nanos s’ho qüestionen tot, la societat s’estanca. És una oportunitat per passar de la còpia a l’estimulació. Hem de trobar els estímuls adequats perquè l’adolescència sigui una oportunitat i no un problema.

Naixem per ser animals productius, no feliços. ¿El sistema educatiu reforça això?

Una de les meves preocupacions és que les feines que tenen a l’abast avui dia els joves són bastant avorrides, i per això només treballen pels diners. Donar als joves tasques que els suposin un repte costa més temps, però és millor per al cervell.

Però el professor sovint ha de fer més de policia que de mentor.

Sí, i és un desastre. Sé que la disciplina és un dels grans problemes a les escoles de Catalunya, i a la resta del món també. Primer, hem de tenir clar que els responsables dels fills són els pares, i que és la seva obligació ensenyar-los a comportar-se, és el seu problema. Dit això, també es necessiten professors extraordinàriament bons. A Finlàndia els professors han de passar proves molt dures per poder ensenyar, i dedicar-hi molts anys: són molt més respectats. A mi m’interessen molt les enquestes, i segons les dones finlandeses, la professió més desitjable en un home és la de professor.

Però potser és una qüestió cultural. Implicaria canviar el sistema.

Esclar. Una vegada em van preguntar què és el primer que faria si fos ministre d’Educació. Vaig contestar que dimitiria si no és que pogués ser primer ministre: els canvis que s’han de fer van més enllà del sistema educatiu. Per què l’educació és de les primeres coses que es retallen?

Crec que és perquè els polítics, en general, veuen l’escola com una cosa que no agrada a la gent. Per tant, les escoles són un blanc fàcil. Estan totalment equivocats. I això té molt a veure amb la democràcia. La meva tesi és que si la gent no està ben educada, no podrà prendre decisions encertades.