Jordi Romañach: "La connexió permanent és una forma d'esclavisme del segle XXI"

Com a pare d'un noi de 13 anys nadiu digital, com tota la seva generació, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l'ús intensiu que es fa de les xarxes socials. Nens de 4 anys jugant amb tablets o adolescents enganxats al telèfon intel·ligent. Romañach creu que s'està produint un excés i fruit d'aquesta preocupació neix Dieta digital (Plataforma Editorial).

Ens hem de posar a dieta?

No dic que s'hagi de deixar de menjar, però sí fer dieta: menjar menys i pair millor. I això ens fa falta digitalment. No estic en contra de les noves tecnologies, les xarxes socials o el telèfon intel·ligent. El problema és l'ús intensiu que se'n fa. Esclar que hi ha coses bones però on jo poso el focus és en la connectivitat permanent. La connectivitat és fantàstica però la permanent és una forma d'esclavisme del segle XXI. Això que a totes hores hàgim d'estar pendents del so d'un whatsapp o de si entra un e-mail no és sa.

Quan podem considerar que tenim un problema per desconnectar?

Quan comences a patir la síndrome fear of missing out , és a dir, por d'estar-se perdent alguna cosa si no ets a la xarxa. Quan no pots deixar el WhatsApp o quan el primer que fas al matí és mirar Twitter o Facebook. Quan permanentment vols estar en un altre lloc d'on ets en aquell moment. Es crea una mena de present continu on el futur és present i el passat no existeix. Una prova ben fàcil és veure si un dia festiu, quan no hi hagi excusa que per motius professionals hagis d'estar connectat, ets capaç de deixar el telèfon a casa.

O sigui, hem de posar límits.

Sí, hem de trobar un equilibri i no fer a la vida digital el que no faries a la presencial. Tinc la impressió que si tinguéssim només aquest criteri, que és pur sentit comú, tot això s'ordenaria. I no intentem construir una vida digital molt allunyada de la presencial. Sapiguem en cada moment què estem vivint.

¿Les xarxes socials ens han tornat més egòlatres?

Més vanitosos i també més intolerants. Hi ha gent que no tolera saber que el receptor ha rebut un whatsapp i no respon. Això es inconcebible, és un grau d'exigència respecte a la connectivitat permanent que no es mereixen ni emissor ni receptor. La immediatesa prima i no hi ha gaire reflexió abans del cop de clic.

I ho has de retransmetre tot. Si t'ho estàs passant bé, ho has de dir.

No és tan important ser-hi com dir que hi has estat. I compte amb el que es penja a Facebook! Hem d'anar alerta amb l'empremta digital. Eric Schmidt, president de Google, diu que tots aquests nois que pengen de manera desenfrenada fotos a Facebook algun dia se'n penediran. I Mark Zuckerberg, creador de Facebook, va dir que la privacitat és una cosa obsoleta. Es diuen frases com aquestes però ningú s'alarma.

També han deixat de respectar-se les regles bàsiques d'educació. Hi ha qui parla i consulta el Twitter a la vegada.

El que ja era una falta d'educació a la vida professional s'ha traslladat a la vida d'oci o personal. Ara ja es produeix en una taula sopant, al cinema o en un enterrament. La societat virtual reprodueix exponencialment la falta de valors de la societat presencial. La societat virtual no és pitjor que la presencial però sí que és més intensa.

¿I canviarà la manera de relacionar-se dels nadius digitals?

Pot ser. Hi ha un estudi de la Fundación Telefónica que ja ha detectat que els adolescents interactuen amb 23 persones digitalment i amb 16 presencialment. Estem parlant d'adolescents que van a l'institut i tenen més de 16 companys de classe! Se'ns ven que és el peatge que han de pagar per ser nadius digitals però no és extrapolable a altres països del nostre entorn. El 65% de nens de 8 a 12 anys a Espanya tenen telèfon mòbil i a Alemanya és el 40%. Ningú em convencerà de la necessitat que té un nen de 8 anys de tenir un mòbil intel·ligent. Perquè això els connecta al món dels adults i crea el que s'anomena kidults , nens que amb 8 anys ja són preadolescents. Els estem escurçant la vida infantil.

Actualment els amics es compten a centenars.

Mentre això sigui en el terreny de la frivolitat, no passa res. El problema és quan és el missatge que rep un nen. L'èxit personal no és tenir un munt d'amics a Facebook. I mentre es compten amics a centenars, la soledat i la depressió és la malaltia del segle XXI. És un contrasentit.

Hem confós vida digital i vida real?

Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d'això. Parlem majoritàriament d'usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

Diuen que Facebook desapareixerà.

Tenim poca perspectiva. Facebook s'inicia el 2007. Cap on va? Penso que cap a xarxes molt més petites on realment hi hagi un cert control de la privacitat i només estiguis connectat amb qui vulguis i amb qui comparteixis uns elements determinats. Estem anant de la gran superfície de les xarxes socials a la petita botiga.