Joan Maragall: “El Papa està trobant molta resistència a la cúria, però se’n sortirà”

¿Catalunya encara és anticlerical i menjacapellans?

Molt menys. Es pot entendre per raons històriques -l’anarquisme i el marxisme d’abans de la Guerra Civil-, però crec que a partir del paper que l’Església va tenir durant la Transició ha quedat com un fet marginal. També s’ha esmorteït pel tarannà dels nostres bisbes i líders eclesials. En canvi, aquests últims deu anys, especialment amb el Rouco Varela, aquest sentiment anticlerical s’ha desvetllat més a Espanya que a Catalunya.

A Catalunya i al País Basc els pares trien molt menys que els fills facin religió a l’escola.

Aquest és un altre tema. El procés de secularització és més fort a Catalunya i al País Basc no per la tradició anticlerical sinó perquè hem viscut una industrialització més forta, tenim una classe mitjana més gran. És un procés similar al de França, Bèlgica o Alemanya.

No a Itàlia?

No. Allà el catolicisme popular continua tenint un pes molt gran. En conjunt, però, el procés de secularització i d’indiferència religiosa és cada dia més gran a les societats occidentals. I és molt més interpel·lador per a l’Església i per als que volem treballar el fet religiós i cultural la indiferència que no el vell anticlericalisme.

¿Hi ha més demanda d’espiritualitat però també més prevenció contra l’Església?

Hi ha una certa crisi de la religió institucionalitzada, de l’Església, i alhora un desplegament molt gran de religiositat sense enquadrar. Dins del cristianisme, els que s’han desplegat amb més força els últims cinquanta anys són els evangèlics, una Església sense una organització. Amb tot, el catolicisme continua sent l’Església cristiana més sòlida i travada arreu del món. És més: el papa Francesc està cridat a ser no només el líder catòlic, sinó el líder ecumènic de tot el cristianisme.

Li posa molts deures.

Sí, molts. Però se’n sortirà. Tampoc no hi ha gaires altres referents en un món que necessita referents. I s’hi està convertint amb gran rapidesa.

Fins on pot arribar i fins on seria necessari que arribés la vocació transformadora de Bergoglio?

Primer cal dir que en temes doctrinals no està sent un reformador. Està sent un gran comunicador dels aspectes fonamentals i prioritaris de la doctrina més clàssica del catolicisme. Està fent fàcils conceptes que eren molt difícils. El canvi d’accent és molt important: el moment Lampedusa, per exemple. O l’opció de viure a Santa Marta, cercant la màxima coherència entre la predicació i la vida. O quan diu als joves “ Hagan lío ”, que surtin al carrer, que vagin a les perifèries. On està tenint més problemes és en la reforma de l’Església. Té el suport de sectors importants de l’Església i l’oposició de la cúria vaticana, molt anquilosada. En aquest terreny, seria important que aconseguís desprendre’s de la condició de cap d’estat, que no actuï com a estat, sinó com a Església: això seria acabar amb més de 1.000 anys de tradició, quan l’Església va adoptar les formes de l’Imperi Romà en la seva organització.

¿Aquest Papa reflecteix les ànsies de canvi de la societat?

Està reprenent les grans intuïcions del Concili Vaticà II. N’hi ha que parlen d’una nova “primavera eclesial”. Després de 50 anys de tensions fortes en la recepció del Concili, ell agafa la idea d’una Església oberta al món, que no és poder, sinó que està al servei de la gent, i que no té el monopoli de la veritat. Ara hi ha les condicions per desplegar-lo.

A Espanya també?

El canvi d’estil que s’ha produït a la Conferència Episcopal, amb Ricardo Blázquez, ja és alguna cosa. Però no ho sabrem de debò fins que hi hagi els nomenaments dels arquebisbes de Barcelona i Madrid. Llavors sabrem si Roma té consciència de la necessitat d’un canvi d’orientació a Madrid i de la necessitat de continuïtat a Barcelona, on Martínez Sistach ha mantingut l’esperit conciliar.

Com viu el món cristià el procés de canvi polític a Catalunya?

Igual que la societat. Entre els cristians catalans hi ha una majoria que dipositen moltes esperances en aquest procés, i després hi ha grups que ho veuen amb molta preocupació. La jerarquia i els quadres eclesials ho viuen amb il·lusió, prudència i intentant ser un espai de trobada. I des de la Fundació Joan Maragall fa 25 anys que ens identifiquem amb els valors del catolicisme conciliar, del diàleg amb el conjunt de la societat i amb el catalanisme polític i cultural. Per això ens hem adherit al Pacte pel Dret a Decidir.

Malgrat les pressions de Rouco Varela, el Vaticà s’ha declarat neutral.

La Santa Seu està ben informada, sap què representa Catalunya i què estem vivint. I seguirà el que digui el poble català. En això, els bisbes catalans han tingut un paper important. Sistach ha fet molta feina a Roma, sobretot tenint en compte que en l’imaginari vaticà Espanya és la monarquia catòlica, l’única.

Vostè milita al PSC.

Des dels 18 anys. En fa sis que no tinc cap càrrec. I si un dia em veig empès a plegar, serà per anar-me’n a casa. No a cap partit.