Publicitat
Publicitat

INVESTIGACIONS SOBRE EL CERVELL I L'ALIMENTACIÓ

Els científics estudien l'efecte de la ment en l'acte de menjar: importa més que l'estómac

L'últim en dietes: imaginar que menges

Anomenem-la dieta imaginària. Amb ella, no hauríem de comptar calories, llegir propietats nutricionals o memoritzar normes. Si un amic hagués deixat una capsa de trufes de xocolata a casa nostra aquestes vacances de Nadal, no hauríem hagut de llençar-les ni de menjar-nos-les totes d'una volada. En lloc d'això, hauríem començat a menjar trufes imaginàries.

Ens donaríem uns segons per imaginar com assaborim i masteguem una trufa. (Si hi hagués una foto a la capsa, ens hi concentraríem). Després, ens imaginaríem menjant-ne una altra, i després una altra... Fins que al final podríem obrir la capsa de trufes reals i menjar-ne sense passar-nos.

Hi ha algunes proves dels beneficis de la ingesta imaginària en experiments de la Universitat Carnegie Mellon publicats recentment a Science . Quan els participants s'imaginaven menjant M&M's o cubs de formatge, era menys probable que després s'afartessin amb els aliments reals.

L'efecte d'acostumar-se a menjar
Aquesta mena de dieta mental -penso, ergo estic tip- sona sorprenent, perquè coneixem el fenomen oposat: pensar en alguns aliments ens fa desitjar menjar-ne.

Efectivament, hi ha un fenomen acceptat anomenat sensibilització o efecte estimulant: si ens imaginem menjant xocolata, el nostre desig augmenta. De manera similar, imaginar l'olor d'un cigarret augmentarà les ànsies dels fumadors per encendre'n un. I quan realment olorem o tastem quelcom, aquella sensació inicial pot incrementar-ne el nostre desig.

Però aquest efecte és compensat per un altre fenomen: l'habituació. Igual que ens adaptem a les llums brillants i a les pudors, ho fem als aliments mentre els mengem.

"Després de menjar la primera hamburguesa, el teu capritx probablement serà més gran que abans de començar l'àpat", diu Carey Morewedge, psicòleg a Carnegie Mellon i autor principal de l'article de Science . "Però quan comencis la vuitena, probablement serà més baix ".

En aquell moment, podries parar de demanar hamburgueses i pensar que has perdut la gana. Però l'habituació és específica per al que estàs menjant. Els clients de restaurants a vegades se senten del tot tips després del plat principal, però de cop els ve gana quan arriben les postres.

Els experiments a Carnegie Mellon són els primers que mostren que l'habituació al menjar pot succeir també pensant en menjar. En l'estudi, va passar mentre els participants s'imaginaven menjant 30 M&M's o 30 cubs de formatge, d'un en un. Se'ls ensenyaven fotos de cada M&M's durant tres segons, i de cada cub durant cinc segons.

L'efecte de l'habituació demanava molt menjar mental, i era específic per a cada aliment: els participants que s'imaginaven menjant xocolata no perdien el seu desig de formatge. A més, la ingesta imaginària no feia que la gent se sentís més tipa, i no canviava la seva opinió global dels M&M's o els cubs de formatge. Només els deixava de venir de gust menjar-ne tants en aquell moment.

"El nostre desig pel menjar té dos components: agradar i voler", diu Morewedge. "Pot ser que ens encanti el gelat però que no en vulguem per esmorzar. El consum imaginari no afectava com agradaven els M&M's a la gent que participava als nostres experiments, però reduïa la quantitat que en volien".

Ment o estómac?

La importància de la ment per sobre de l'estómac va demostrar-se el 1998 en un experiment sorprenent amb dos homes les funcions mentals dels quals eren normals, excepte pel fet que patien una severa amnèsia: no eren capaços de recordar un esdeveniment durant més d'un minut. Els seus hàbits alimentaris van ser estudiats durant dies per investigadors liderats per Paul Rozin a la Universitat de Pennsilvània.

Quan cada home havia dinat, el menjar es retirava. Al cap de pocs minuts, un investigador apareixia amb un àpat idèntic i anunciava: "Hora de dinar". Els homes sempre se'l menjaven sense queixar-se d'estar tips. El mateix passava amb un tercer dinar, minuts després.

Recordes què acabes de dinar?

Quan els investigadors van intentar el mateix experiment en un grup de control amb memòries normals, tothom refusava un segon dinar. Al contrari que els homes amb amnèsia, ells tenien menys gana després de menjar, però la sensació no venia només dels seus estómacs.

"Sembla que els factors no fisiològics tenen una importància cabdal en el principi i la fi de l'acte de menjar", escrivien Rozin i els seus col·legues a Psychological Science . "Els resultats indiquen que un dels principals factors no fisiològics és la memòria del que s'acaba de menjar".

Ara sembla que fins i tot les memòries d'aliments imaginaris poden afectar el desig de menjar. Rozin diu que està impressionat pel nou estudi de Carnegie Mellon, igual que Leonard Epstein, expert en l'habituació al menjar. Epstein, psicòleg a la Universitat de l'Estat de Nova York, diu que planteja preguntes per a la recerca futura.

Aplicacions misterioses
"Es poden reproduir els efectes en el temps, o només funcionen una o dues vegades?", diu Epstein. "Òbviament perquè això sigui clínicament útil cal treballar de forma repetida. Funciona per a tothom, incloses les persones obeses? Funciona per a tot el menjar?".

Morewedge està d'acord que és massa aviat per saber com d'útil serà aquest efecte, o si funcionarà amb substàncies addictives com el tabac.

Vol estudiar què passa quan la gent s'imagina fumant. Els resultats, de moment, ofereixen només esperances per desviar la gent cap a dietes més saludables.

Per exemple, si tinguéssim una bossa de pastanagues i una de patates fregides a casa, podríem intentar consumir mentalment les patates i, així, tenir més ganes d'agafar la pastanaga real. I llavors, suposant que això funcionés, potser podríem intentar habituar-nos a altres vicis.

Si volguéssim contenir la nostra luxúria cap a algú, ajudaria imaginar-se un encontre eròtic amb aquesta persona amb tot detall? Per retallar les factures de la targeta de crèdit, podríem embarcar-nos en expedicions de compres imaginàries? Si ens imaginéssim mirant Gran Hermano , podríem evitar veure el programa?

Morewedge encara no en té les respostes, però sí que diu que "els nostres resultats suggereixen que has d'involucrar-te en l'activitat mental que simula el consum real. No pots simplement imaginar-te un bistec sencer o una xocolatina sencera, has d'imaginar-te menjant-te'ls per peces, d'una en una".

Això va ser fàcil de fer en els experiments a Carnegie Mellon, que van mostrar a la gent fotos de cada peça de menjar durant uns segons. Però, i si ho vols intentar a casa? Clarament, es necessita una aplicació per a mòbils de la dieta imaginària, o almenys un llibre d'il·lustracions llamineres dels menjars que més engreixen del món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT