Manel Cerdà: “Hem d’ensenyar ressuscitació a les escoles”

Malgrat el càrrec que ocupa Manel Cerdà, aquesta entrevista no parla de la llum que els moribunds veuen al final del túnel. Parla de metges, de ciència, de modernització, d’obsessió per salvar vides i per la qualitat del servei públic. I malgrat que ell s’hi va resistir, parla també de la seva trajectòria mèdica personal, una trajectòria que il·lustra el desenvolupament modern de, sí, la ressuscitació.

Què és el Consell Català de Ressuscitació?

Un organisme que neix el 2003 de l’acord entre les societats científiques de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques per centralitzar el coneixement sobre la mort sobtada, la ressuscitació i el suport vital. Parlem, doncs, d’aturada cardíaca, quan s’atura la funció circulatòria i respiratòria. Això en la mort també passa, però calia deixar clar que no parlàvem ni de les èpoques finals de la vida ni del final d’una malaltia. La mort sobtada inclou els casos potencialment reversibles: algú que, per dir-ho així, es mor quan no li tocava.

Per què el terme ressuscitació?

Prové de la terminologia internacional. En anglès se’n diu ressuscitation, que té més el sentit de tornar a posar en marxa, de reanimació. Però per a nosaltres reanimació no va lligat a l’aturada cardíaca sinó a la recuperació postquirúrgica.

Com ha acabat presidint el Consell?

La història ve de fa molt temps. Sóc intensivista. De fet, formo part del grup fundador de medicina intensiva al nostre país. Les primeres unitats de cures intensives d’Espanya comencen entre el 1968 i el 1969 a l’Hospital del Mar i gairebé alhora a la Vall d’Hebron, on era jo. Érem gent amb una actitud molt entusiasta que ha marcat molt aquest camp de la medicina. Però la mortalitat era molt alta i vam veure’ns obligats a identificar les àrees en què teníem més possibilitats de salvar vides. Una era la de l’aturada cardíaca.

...els que moren quan encara no toca.

Exacte. Recordo que un amic meu, que era el meu mentor i era més jove que jo, va tenir un infart amb 32 anys; se’n va sortir, i va morir molts anys més tard. Si tens una aturada cardíaca i te’n surts, no tens més mal pronòstic de vida. De fet, pots tenir més bon pronòstic, perquè haver-la tingut t’ajuda a trobar-ne la causa i a atacar-la.

Però abans cal superar l’aturada.

I el 90% tenen lloc fora de l’hospital. Per això la formació de la població és clau. A partir del moment que la persona es desploma, les seves cèl·lules cerebrals tenen 4 minuts abans de morir-se, i si moren no es recuperen. Per tant, pots sobreviure amb lesions greus. El problema és el temps: per cada minut que passa es perden un 10% de possibilitats de sobreviure. S’ha d’actuar en els primers cinc minuts. Actuar com?

Les recomanacions internacionals ho expliquen de manera senzilla. Reconeixes la situació: la persona no respon als estímuls i no respira amb normalitat. Truques al 112, el Sistema d’Emergències Mèdiques, i, a l’espera que disposis del desfibril·lador (DEA), inicies tot seguit les maniobres de ressuscitació (RCP) per substituir les funcions respiratòria i cardíaca i aportar oxigen al cervell. Les recomanacions internacionals sobre la RCP estan ara mateix en les 30 compressions i 2 ventilacions, o a fer només compressions a un ritme de 100 per minut. En qualsevol cas, cal aturar les compressions el mínim temps possible per fer les ventilacions. Si saps que hi ha un DEA a prop, envies algú a buscar-lo mentre vénen els d’emergències i fas la maniobra descrita i, si no, la fas igualment, perquè el DEA ja el portaran els d’emergències.

I ara el desfibril·lador el pot utilitzar qualsevol.

Sí. Fins al 2000 només els metges podien utilitzar un desfibril·lador. Però es va demostrar la seva importància per a la supervivència, i es va crear un DEA automàtic que analitza els senyals elèctrics del cor amb una fiabilitat total, i que decideix si poden respondre o no a una aturada cardíaca per descàrrega elèctrica. Avui el trobem a molts llocs: als aeroports, als centres esportius, a les farmàcies de Barcelona, i a Girona en tenen un a la plaça major de cada poble. Però calia despenalitzar-ne l’ús no negligent, cosa que a Catalunya es va fer a finals de desembre del 2012: qualsevol persona, en absència de personal format, pot utilitzar un DEA sense que se li puguin demanar responsabilitats.

En què centreu els esforços ara?

Estem introduint les noves tecnologies, per exemple en matèria de recollida de dades, un tema cabdal al qual els anglosaxons estan molt més acostumats que nosaltres. Però sempre, sempre, el més important és que la gent sàpiga què fer, i per tant la formació és cabdal.

I aquesta formació no és obligatòria.

Per als ciutadans no. En els nostres cursos hem fet un gran esforç de simplificació perquè la gent en surti amb les idees ben clares, però el millor és ensenyar ressuscitació a les escoles, i per això hem treballat perquè s’inclogui dins el currículum obligatori escolar. Tenim un pla de formació que va començar a les escoles de l’Ebre fa cinc o sis anys i que estem estenent pel país. A P3 els nanos comencen a adquirir les primeres nocions tot dibuixant i, a P4, a través d’un conte aprenen a reconèixer la pèrdua de consciència. Cada any hi van afegint passos nous fins que tenen la força suficient per fer les compressions. La formació, acompanyada de la instal·lació de desfibril·ladors, és l’únic que genera més possibilitats de supervivència.