Nicola Padovan: “Tot es pot subhastar, però les nostres subhastes tenen el plus de ser solidàries”

És una veu crítica contra el turisme massificat a Barcelona, però seria molt difícil arrencar-lo del seu adorat Born: Nicola Padovan, conegut pels lectors de l’ARA, em rep al seu nou despatx de la placeta de Montcada. Després d’haver sigut un dels homes forts de Benetton a Espanya i Portugal, ara li toca moure’s en una plataforma petita, però amb ambició de creixement.

Què és MyCausa?

És una plataforma online de subhastes benèfiques. Posem a disposició de la gent objectes o experiències especials: sopars amb personatges famosos, anar a un entrenament de futbol i rebre la samarreta firmada d’un dels jugadors, assistir a un concert i accedir al backstage per fer-se una foto amb l’estrella que hagi tocat... Nosaltres arribem a un acord amb la celebrity, que posa el seu temps a disposició de manera gratuïta i decideix a quina ONG van a parar els diners.

Amb quins famosos compten?

Comencem amb Albert Om, Jordi Évole, Josef Ajram, Gemma Nierga, Carlos Latre i Gerard Quintana, entre d’altres... I també tenim acords amb el Liceu, i els festivals Cruïlla, Pedralbes i Canet Rock. L’únic límit és la imaginació. Per això m’agrada, aquesta feina: permet ser creatiu. Es podria pensar a donar nom a un personatge de videojoc, tenir una pàgina de publicitat pagada en un diari, aparèixer com a figurant en una sèrie o batejar un avió. Tot es pot posar a subhasta, però les nostres tenen el plus de ser solidàries. Busquem un públic que entengui que pot ajudar la gent i passar-s’ho bé alhora. Nosaltres volem ser, també, una eina d’ajuda a les ONG i jugar un rol cultural. Perquè tot és molt creatiu: el nostre límit és la imaginació.

Com se sosté la iniciativa?

Nosaltres cobrem el 20% en concepte de la feina que fem. Som molt transparents: publicarem informes mensuals per explicar on van tots els diners, etcètera. És una comissió que defenso perquè, si no, senzillament la plataforma no existiria.

S’ha marcat un objectiu inicial?

Volem arribar a recollir 500.000 euros el primer any, però això dependrà del nombre de subhastes. Hi ha iniciatives semblants als Estats Units i funcionen molt bé, i a Europa comencen a posar-se en marxa. Risto Mejide subhasta el sofà Chester dels seus programes, però nosaltres som els primers que ho sistematitzem. Voldríem que les empreses entenguessin que és una eina de màrqueting al seu servei. Que, per exemple, un mes abans d’estrenar un nou model de cotxe, la marca en posi un a subhasta. I volem ser també un punt de referència, amb humilitat, per a les ONG.

¿S’han trobat reticències entre els famosos o les ONG?

El 99% dels famosos diuen que sí de seguida. I com que són ells qui trien l’ONG, això els anima. El món està ple de bones persones i d’empreses bones, de debò. I nosaltres respectem els requeriments tant de les celebrities com de les entitats.

Quins preus orientatius tenen les experiències?

És molt variable. En el cas d’un sopar, per exemple, la tria del restaurant ja condiciona molt. Segons el famós, poden ser alguns centenars d’euros. El preu és el gran dubte. Als EUA és molt car, però perquè les figures que hi ha allà són molt famoses. A Itàlia el preu mitjà és de 300 euros per experiència.

I, vostè, en una subhasta, per qui licitaria per compartir-hi un sopar?

Viu o mort?

Home, millor si és viu, que si no el preu se li dispararà.

M’agrada molt la música. Però ja he fet tard per sopar amb Miles Davis. Dels vius, potser faria Wynton Marsalis. O Ferran Adrià, si cuina ell.

A banda d’impulsar MyCausa, és conegut pel seu activisme contra l’excés de turisme a la ciutat.

Hi ha una decisió clara de dedicar Barcelona al turisme. I és cert que aquesta activitat és una gran eina per crear riquesa, però també destrueix altres maneres de fer diners, perquè actua com un paràsit. Jo crec que es podria tenir la mateixa voluntat d’impulsar el turisme, però respectant més el casc antic. Algunes mesures permetrien controlar els excessos. Limitar que els grups bloquegin l’espai públic. O fer com moltes ciutats a Itàlia: prohibir repartir flyers perquè la meitat acaben a terra. Això sí, els catalans ens queixem molt, però Barcelona és molt maca. De vegades hem de recordar-nos que estem vivint en una de les ciutats més boniques del món.

Què més canviaria?

Estaria bé ampliar les rutes turístiques, perquè no tothom vingui només al Born, al Gòtic i a la Sagrada Família. S’ha de repartir millor l’afluència de gent. I, després, sobre el tema dels apartaments: ¿per què la gent que viu aquí no té prioritat davant d’un hotel? Si em fan falta els diners, ¿no puc llogar una habitació? Però el lobi hoteler ha sabut fer la seva pressió...

I, com a emprenedor, ¿la ciutat li és amable?

Ho seria més sense tanta burocràcia. No ja només la pública: també la privada. Nosaltres, per exemple, hem tingut problemes amb els telèfons. Perds hores i hores esperant que t’atenguin i et facin cas. Hauria de ser més àgil.