Societat 15/06/2012

Nur Ata Nurcan: "Els experts comencen a qüestionar que la gent actuï racionalment"

Bagatge Aquesta economista turca (Sivas, 1974), experta en hàbits de consum de crèdit, també és investigadora de la Dubai School of Government. Prèviament havia fet una tasca similar al Lincoln College de la Universitat d'Oxford

Cristian Segura
3 min
L'economista i investigadora turca treballa actualment en un think tank del govern de l'emirat de Dubai.

Nur Ata Nurcan em rep en un dia festiu al seu despatx de la Dubai School of Government, un think tank del govern d'aquest emirat. Abans de començar m'evoca els anys que va ser a Barcelona per doctorar-se a la Universitat Autònoma.

A Dubai hi va haver una bombolla immobiliària descomunal. Hi ha similituds amb la crisi a Espanya?

La diferència entre Dubai i Espanya és que aquí els bancs no estan tan exposats al risc perquè la pressió hipotecària en el petit comerç i les famílies és relativament baixa. Més del 80% de la població són expatriats, la meitat dels quals són gent amb ingressos baixos, una mitjana de 9.000 dírhams [1.950 euros] mensuals. Abans de la crisi, hi havia, com a Espanya, Europa i els EUA, una política de crèdit relaxada. Amb 3.000 dírhams mensuals [650 euros] podies obtenir crèdits de 100.000 dírhams [21.720 euros]. No hi havia normativa, els bancs regulaven el risc a la seva manera. Hi va haver un creixement extrem del crèdit, del 30% anual, per exemple, fins al 2004. Després la gent no els podia pagar. Però el gran problema era que l'economia depenia de grans projectes de construcció, i el crèdit era sobretot per a empreses relacionades amb el govern. Aquestes empreses del govern estan molt exposades al deute. I òbviament hi ha hagut molta pèrdua de llocs de treball i contracció de l'economia. És una economia feta per a expatriats, perquè els ciutadans dels emirats treballen majoritàriament per al govern.

El risc és menor pel costum asiàtic de demanar crèdit per canals informals?

Els expatriats són majoritàriament gent amb sous baixos i poca cultura de crèdit. Arriben aquí i de sobte poden obtenir targetes i préstecs personals. Possiblement molts ni es plantejaven que els havien de tornar, s'imaginaven que era una extensió natural de liquiditat. Hi ha una altra cosa als emirats, i és la falta de regulació. Per exemple, no hi ha llei de bancarrota.

I com es garanteix l'estabilitat?

Els bancs concedien crèdits i com a contrapartida el receptor del crèdit havia de signar un xec contra la línia de crèdit. Si no tornes el crèdit, deus el xec. La bona notícia és que estudien crear una llei de bancarrota.

Així és normal que si un immigrant té problemes marxi...

Això passa, però les autoritats estan prenent mesures per renegociar els crèdits amb els bancs i que s'afronti l'endeutament excessiu. Amb la crisi, el govern central ja va imposar un mínim d'ingressos per sol·licitar un crèdit, que eren 20.000 dírhams mensuals [4.340 euros]. I també un límit de temps per tornar el crèdit.

Hi ha alguna cosa que puguem aprendre del sistema financer dels emirats?

El mercat de crèdit a Europa i als Estats Units està més desenvolupat i el model regulador és més fort. Però no és suficient. Assumeixes que la gent és racional, que actuarà segons la informació de les condicions del crèdit i segons els seus interessos. Però no ha funcionat així. Els economistes comencen a qüestionar que la gent actuï racionalment, que la gent potser es deixa portar per desviacions psicològiques, com la temptació, l'autocontrol... La teoria econòmica sobre comportament i els sistemes de regulació haurà de tenir en compte que el consumidor no es llegeix la lletra petita i que no pot actuar en conseqüència.

Els líders polítics s'escolten els analistes acadèmics que adverteixen dels problemes?

No crec que els acadèmics influeixin gaire en la política perquè encara no hi ha tradició. Però tampoc queda clar que passi a Occident.

Però si bé primer van promoure un creixement enorme de l'economia, després van contractar acadèmics per mirar de trobar l'orientació adequada.

És un creixement únic, és cert. Però no queda clar que aquesta falta de comunicació entre acadèmics i govern sigui exclusiva de Dubai.

Quina evolució econòmica espera de la regió i de la dependència del petroli?

No vull fer pronòstics econòmics. Pel que fa al petroli, aquests ingressos no depenen tant del preu com de les fluctuacions de la demanda global. El petroli ja no és tan determinant, perquè el 70% de l'economia no en depèn, però sí que segueix havent-hi una vulnerabilitat vinculada al petroli. El risc no és local, és un risc global.

Els subsidis al petroli o a l'alimentació són sostenibles?

Hi ha altres subsidis importants: l'aigua aquí és gratis per als ciutadans nacionals, i una part molt important del consum d'aigua prové d'ells. Saben que aquestes polítiques no són sostenibles en el llarg termini. Però si es fan canvis sobtats en la concessió de subsidis, l'impacte en la inflació seria enorme. A més, la moneda nacional està lligada al dòlar i tenen poca autonomia.

Han preservat virtuts pròpies d'una societat del desert?

No ho sé. Una cosa que admiro d'aquí és la facilitat amb què s'han adaptat els expatriats i els ciutadans locals. Tothom dóna suport al govern i d'alguna manera hi ha una tolerància mútua que promou una sensació de felicitat.

stats