Els romàntics de La Perla 29 han fet bo aquell refrany català que diu que si vols anar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit. Quan les ganes de treballar d'Oriol Broggi i companyia han superat les possibilitats i la llibertat que els oferien els teatres comercials, s'han inventat el seu. Aquest Nadal, per primera vegada, han presentat una temporada teatral gairebé sencera, de desembre a juliol, amb quatre estrenes i una reposició. I l'han col·locada a la Sala Gòtica de la Biblioteca de Catalunya, un espai que La Perla 29 va obrir al teatre el 2005 i que s'ha associat des de llavors a aquesta companyia.
El camí ha estat lent. La productora-companyia es va fundar el 1999 i des de llavors ha anat consolidant un equip estable -però no artístic, com van fer les companyies nascudes als anys setanta, sinó un equip tècnic i de producció fix-, amb quarter general al Torrent d'en Vidalet. "Som una empresa petita que vol fer el millor teatre del món, però amb estil casolà", afirma Oriol Broggi al voltant d'una taula coberta amb un hule de quadres blancs i vermells. El despatx de La Perla és literalment una cuina d'aires napolitans. "Aquesta capa artesanal, si va acompanyada de professionalitat, és un valor afegit", diu el director. Ell ha aplicat el dogma de la senzillesa escenogràfica a la majoria dels seus muntatges. No cal haver anat a gaires estrenes a la Biblioteca per saber que plantificarà una capa de sorra al terra, unes projeccions de núvols al fons de la sala i unes cortines blanques. I ho ha fet amb tanta habilitat que el públic ho considera marca de la casa i no un recurs per estalviar. Broggi sol dir que en aquest país hi falta "teiatre".
La Perla 29 va començar a fer-se habitual en sales de petit format amb obres dirigides per Broggi, Carlota Subirós i Pau Miró, després va colonitzar la Biblioteca i ara ja fa tres anys que cerca un espai estable d'exhibició. "Hem crescut en nom i en la complexitat dels muntatges i, en canvi, ens falta una sala. No l'hem trobada. Per això per primer cop hem fet un conveni de sis mesos amb la Biblioteca i pensem en tota una temporada sencera".
L'objectiu: un públic fidel
Broggi vol fer girar el seu projecte al voltant d'una clau: la fidelitat. En una època en què l'únic afecte incondicional de les persones són els colors del seu equip, el director pretén tenir "una relació afectiva amb els espectadors", fer-ne un seguiment, conèixer-los. El primer pas, esclar, és que els fans de La Perla -i n'hi ha prou com per omplir i reposar èxits com Antígona , Natale in casa Cupiello i Hamlet - es facin abo nats de la sala (amb quatre espectacles per 60€). A canvi, ells els garateixen "un teatre proper però ampli de mires". "No som una sala alternativa", afirma taxatiu. "Bon teatre del repertori universal, pensat amb austeritat, rigor i festivitat, com era el teatre de Shakespeare", diu Broggi.
La il·lusió és el valor intangible que explota La Perla 29. Sense arrogància i sobretot sense fer el ploricó, Broggi desgrana les seves (gens petites) ambicions: "Volem ser més grans, com el Lliure o el Teatre Nacional. Volem ser un centre d'arts escèniques. Volem donar més a joc a altres directors, cosa que ara per raons econòmiques no és possible. Volem que passin coses al nostre voltant", diu. I això passa per organitzar xerrades amb artistes o bé per editar un fanzine titulat La revistilla on descobrim que als camerinos dels actors de La Perla sempre hi ha un pernil! Vigileu, que aquesta gent us vol robar el cor.
