Pablo Gato: “Els EUA prefereixen l’‘statu quo’ a Catalunya per un tema pràctic, no polític”

La seva àmplia carrera periodística li ha donat accés a unes informacions que no ha pogut publicar mai, i la novel·la li permet explicar-les, barrejades amb ficció. Pablo Gato (São Paulo, 1961) ha escrit Unidad 120050. Objetivo: independencia (Editorial Gregal), un thriller d’espionatge sobre l’independentisme a Espanya en què un líder d’ETA forma una cèl·lula rebel i idea una operació al llarg de molts anys, infiltrant gent dins del govern espanyol per aconseguir la independència d’Euskal Herria sense armes. L’acció se situa sobretot a Barcelona, i per tant, també es parla de la possible secessió de Catalunya.

¿El millor per explicar la realitat és la ficció?

Exactament. Al pròleg de la novel·la explico que hi ha coses reals i de ficció i que deixo a criteri del lector que les distingeixi, ja que hi ha informació sobre la guerra bruta contra el terrorisme d’ETA que vaig aconseguir quan era periodista, i he de protegir les meves fonts.

¿Que un periodista no pugui explicar obertament tot el que sap és un problema del periodisme?

En aquest cas concret, quan vaig tenir accés a aquesta informació no era en el context d’una entrevista formal i, per tant, no puc explicar-ho obertament. En la primera novel·la em va passar una cosa similar.

¿La part certa del llibre és que ETA va infiltrar algú dins de l’aparell de l’estat espanyol?

Això no ho sé, però l’Estat sí que va infiltrar algú dins d’ETA, anomenat Lobo, en l’última etapa franquista. Si allò va ser cert, ¿per què no podria ser-ho a l’inrevés? La cap d’espionatge del Pentàgon a Cuba era una espia cubana. Si va passar allà, ¿perquè aquí no?

El procés català interessa a la CIA?

Barack Obama no va parlar del tema d’Escòcia fins a última hora perquè creia que si es posicionava podia influir en la gent a qui no cau bé, que votarien en sentit contrari. Al final, però, ho va fer perquè li interessava una Gran Bretanya unida. La gran amenaça per als EUA és el terrorisme islàmic i, pel que sé, veuen la independència de Catalunya o del País Basc com un tema pràctic, no polític. Ells ja tenen unes relacions creades amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que tenen experiència en la lluita contra l’islamisme, i si apareix ara un estat nou que no pot aprendre-ho tot en quatre dies, a ells se’ls crearia un forat en aquest territori que podria ser aprofitat pels dolents. Per això els EUA prefereixen l’ statu quo.

¿Es creu que l’Estat hagi enviat a Catalunya els espies del CNI que estaven al País Basc?

No ho sé, però imagino que si és un tema de política nacional, segur que estan fent molts informes. De fet, si no ho fessin no estarien fent la seva feina. Jo no parlo que estiguin actuant per evitar la independència, però sí recollint informació perquè l’Estat en faci el que cregui.

Va passar uns 10 anys vivint a Barcelona i ara ja n’acumula gairebé trenta als Estats Units. Com veu el procés català des de fora?

M’espanta una mica. Quan estàs aquí centrat en el dia a dia potser no ho veus, però quan véns de fora penses: “Com pot acabar bé això sense que hi hagi cap tipus de conflicte?” Fins i tot en el millor dels casos, que al final les dues parts s’asseguin i arribin a un acord, no veig com evitar que hi hagi un conflicte. Hi ha molta gent que s’ha jugat la carrera professional en un bàndol o en l’altre. He cobert moltes guerres i, sense voler fer paral·lelismes, quan comença una cosa així, la frontera entre ser civilitzat i ser salvatge és molt fina.

Com veu la professió ara que ha deixat la televisió i té el seu propi gabinet de comunicació?

Cada cop hi ha més mitjans, i els periodistes no tenen les eines per fer la feina, i tenen trenta coses a fer amb el Twitter, la web, el Facebook... I estan tot el dia fent coses perquè no poden gratar prou en res. Només interessa l’audiència, i hi ha molt soroll i poca informació. Cada cop hi ha menys pressupost i et demanen més coses, i no ets Superman, prou feina tens a treure’t de sobre les tasques del dia a dia. Hi ha algunes excepcions glorioses, com el programa 60 minutes. Van estar 5 anys perdent diners, cosa que això aquí no es permetria, i avui ja és una màquina de fer dòlars. Tenen un equip de professionals molt bo i cada reportatge és impressionant. Poden dedicar vuit mesos a un reportatge de vuit minuts amb 200.000 dòlars de pressupost, i esclar, treuen unes coses brutals.

Viu a Washington DC i no pot votar al Congrés americà.

Amb la independència dels Estats Units -finals del segle XVIII- es va decidir que aquesta ciutat fos terreny neutral. Fa 50 anys es va aconseguir poder votar a les eleccions presidencials, però a les del Congrés encara no podem. És una discriminació molt gran. I costarà canviar-ho perquè a la capital la majoria és demòcrata, i als republicans no els interessa. És una anomalia, com passa a Puerto Rico, que tenen passaport americà i, per tant, poden ser reclutats per l’exèrcit americà i morir en una guerra, però no poden votar els seus congressistes.

Per tant, els Estat Units tampoc són una democràcia perfecta.

En absolut.