Sara (11 anys): “L’anglès ens servirà si anem a treballar a fora”

Director audiovisualSi els nens i les nenes repeteixen en públic el que senten a casa, ja sabem de què parlen els pares i mares catalanes amb els seus fills de primària i secundària en aquesta segona dècada del segle XXI: de la cada vegada més certa possibilitat que un dia, quan siguin grans, hagin de fer les maletes i se n’hagin d’anar a l’estranger a treballar en una feina que no hauran trobat a Catalunya. I si a la maleta no hi posen un bon nivell d’anglès, serà un viatge ràpid d’anada i tornada.

O sigui que a l’Esther Forés, professora d’anglès de l’escola concertada Voramar, del Poblenou de Barcelona, els alumnes de primària ja li vénen motivats de casa. La crisi té curiosos efectes secundaris. I l’interès per l’anglès n’és un, i no menor.

L’Esther té 44 anys i pertany a les últimes fornades que van estudiar francès a l’escola. Un any a Minnesota (Estats Units) la va acabar convertint en angloparlant. Els seus alumnes, en canvi, ja han pronunciat la seva primera paraula en anglès als tres anys. “Comencem a P-3, amb contes i jocs. A tercer de primària ja fan plàstica i lliçons de medi natural en anglès. I al cicle superior fan alguna assignatura sencera en anglès. Per descomptat que a causa de la dificultat de l’idioma s’han d’esforçar més per aprovar-la, però fan aquest esforç extra amb molta naturalitat”.

Traduir ‘mates’ per ‘kill’

I si no els estranya estudiar en anglès és perquè l’idioma és a l’ambient. “No és que avui un nen de primària aprengui més fàcilment l’anglès que fa 20 anys. Al que li costa, li costa igual ara que abans. Però sí que hi està molt més familiaritzat, sens dubte, i això hi ajuda molt. La música, les sèries i sobretot la cascada d’informació que troben als buscadors d’internet quan fan un treball posa els nens en contacte amb l’anglès de seguida”.

A sisè de primària els alumnes de l’Esther s’escriuen setmanalment amb nens de la mateixa edat d’una escola de Chicago a través de la xarxa Edmodo. Una setmana ho fan en castellà i la següent en anglès. La Sara Lladó, que aquest any va a primer d’ESO, ens explica l’experiència: “És com un Facebook. L’any passat vaig explicar-los que havia anat de vacances a Escòcia i alguns nens de Chicago em van contestar que ells també hi havien estat i vam comentar els llocs que havíem visitat”.

L’Esther supervisa les converses, no només perquè no s’hi escapi cap expressió políticament incorrecta sinó perquè no continguin cap barbaritat semàntica, com la d’un alumne que volent escriure la frase “M’agraden les mates” se’n va anar de dret al traductor de Google i va explicar als companys de Chicago: “ I like kill ”. “Amb l’Edmodo els nens guanyen motivació i un toc de realitat. Comproven per experiència que el que aprenen serveix per comunicar-se, i sempre en volen més”, apunta la professora. I en volen més perquè com explica la Sara, que ho ha après dels grans: “Si hem d’anar a treballar a fora l’anglès va molt bé, perquè és una llengua que parla tothom i trobo que és molt important”. La realitat s’imposa de manera definitiva i crua a secundària. “De més grans -ens diu la professora- ja parlen de la nota de la selectivitat, de l’Erasmus, i s’adonen que no és cap fantasia la possibilitat que s’hagin de guanyar la vida a l’estranger perquè aquí hi ha molta crisi, o això senten a dir a casa”.

La pressió dels pares per l’anglès

Encara que el domini de l’anglès continua sent un maldecap generalitzat entre els catalans (i un mal a les butxaques paternes en forma d’activitats extraescolars), els pares i mares dels alumnes de primària en sabem més que els mateixos pares de fa vint anys. “I aquest coneixement dels pares es transforma en pressió perquè els seus fills l’aprenguin bé”, admet l’Esther. Per sort, cada vegada hi ha més alumnes com la Sara, a qui el periodista va voler posar a prova: “Tot això que m’has explicat en català, series capaç de dir-m’ho en anglès?” Ella ni parpalleja: “ We talk with children in Chicago, first in Spanish and then in English... ”