Publicitat
Publicitat

LA CRISI DE LES DISCOGRÀFIQUES

Els artistes estableixen noves relacions amb segells i promotores a causa de la crisi

La indústria musical es reinventa

La caiguda de les vendes de discos ha empès alguns artistes i empreses del sector musical a establir nous models de relació entre els uns i els altres que apropen la música en viu i l'enregistrada.

Quan hi ha canvis, s'hi pot lluitar en contra o adaptar-s'hi. I davant del canvi radical en el consum de música que ha significat el format MP3 -i la caiguda de les vendes de discos que n'ha resultat- el sector discogràfic ha intentat adaptar-s'hi apostant pel mercat digital. Però així com l' streaming es consolida amb força -l'escolta de música online és l'única àrea del mercat discogràfic que ha crescut de manera significativa durant el 2010 a Espanya, segons dades recents de Promusicae, l'associació que reuneix la majoria de segells discogràfics espanyols-, la venda de discos digitals, fins ara en ascens, va caure durant l'any passat gairebé un 25%.

A banda d'aquests intents per adaptar-se a la nova realitat, la indústria també ha lluitat amb totes les forces per oposar-s'hi. I n'és una prova la llei Sinde, que dimecres el Senat va aprovar per majoria -gràcies a un acord entre PSOE, PP i CiU- després que el Congrés dels Diputats la tombés al desembre. Una llei gràcies a la qual es podran tancar les webs que proporcionin descàrregues gratuïtes de continguts amb drets d'autor, essencialment, discos i pel·lícules.

Live Nation: contractes de 360°
Altres empreses del sector musical han estat més innovadores a l'hora d'adaptar-se al nou context. La davallada en la venda de discos s'ha correspost amb un progressiu increment de l'assistència als concerts en l'última dècada -tot i que les dades del 2009 i el 2010 revelen un fre en aquesta tendència. I això ha convertit les promotores d'actuacions en directe en les empreses més rendibles del negoci de la música.

És en aquest context en què cal entendre la jugada de Live Nation, una promotora nord-americana convertida en multinacional a base d'anar absorbint promotores per tot Europa -incloent-hi l'empresa catalana d'abast espanyol Gamerco-, el Regne Unit, Brasil i Canadà, que ha fitxat alguns dels artistes amb més poder de convocatòria del món occidental oferint-los uns innovadors paquets totals, els anomenats contractes de 360 graus, que inclouen no només drets sobre les gires sinó també sobre els treballs discogràfics. Un model de contracte a través del qual la companyia es diversificava i assumia les funcions pròpies d'una discogràfica.

La primera artista a qui Live Nation va fitxar amb aquests nous paràmetres va ser Madonna. L'octubre del 2007 l'ambició rossa va marxar de Warner Music, el segell amb qui havia editat tots els seus discos, per signar per 88 milions d'euros un contracte de deu anys amb Live Nation segons el qual la promotora tindria els drets sobre les gires, els discos, les pel·lícules i el marxandatge de Madonna a partir de llavors (no sobre la seva discografia anterior). L'artista explicava la seva decisió afirmant que el món de la música havia canviat, i que ella havia d'adaptar-s'hi.

Cinc mesos després d'aquest acord, el març del 2008, els irlandesos U2 signaven un contracte per 12 anys amb Live Nation segons el qual la promotora obtenia els drets sobre les gires, el marxandatge i la web del grup, però no sobre els nous discos de Bono i companyia, que els continuarien editant amb Universal. El contracte, en aquest cas, era més aviat de 180 graus, però pocs mesos després el raper Jay-Z (abril del 2008), la colombiana Shakira i els canadencs Nickelback (tots dos el juliol del 2008) van signar contractes similars al de Madonna.

Des d'aleshores, però, la promotora no ha fitxat més artistes amb aquestes condicions, i la dimissió en les mateixes dates de Michael Cohl -l'aleshores president de Live Nation i ideòleg dels contractes de 360 graus- per desacords sobre l'estratègia de l'empresa amb el director executiu, Michael Rapino, podrien indicar que el gir copernicà de Live Nation s'hauria, si més no, encallat. L'ARA ha pogut parlar amb Amanda Mills, portaveu de la seu central de Live Nation, i a la pregunta de si la promotora tenia previst crear una infraestructura de discogràfica o si externalitzaria el procés, com afirmava el New York Post el juliol del 2008, Mills ha dit que Live Nation no faria cap comentari sobre el tema.

El cas de Marxophone
A casa nostra, però, la indústria també es mou. El 20 d'octubre passat es donava a conèixer Marxophone, una marca amb què tres artistes de l'escena pop-rock independent -l'asturià Nacho Vegas, el castellà Fernando Alfaro (ex-Surfin' Bichos, ex-Chucho) i el català Raül Fernandez (Refree)- s'autoeditarien els nous discos. Va començar el 15 de novembre amb Matilda , de Refree, i va continuar amb La zona sucia, de Nacho Vegas, que surt dilluns que ve. Marxophone, que es va gestar precisament a Barcelona, neix de la voluntat dels músics de ser els únics propietaris de la seva obra i de poder prendre totes les decisions que l'afectin. "Que les cançons siguin nostres i de ningú més; es tracta de no entrar en avorrides espirals sense sortida, de no esperar uns royalties que en realitat mai no han existit ni existiran, sinó prendre les regnes de la nostra pròpia obra: preparar les cançons i gravar un disc sense mirar el calendari", diu el manifest de Marxophone, que ve encapçalat per una cita de Karl Marx.

"Feia deu anys que era al segell Limbostar i, per diverses raons, totes les relacions, al cap de deu anys, es desgasten i cal descansar", explica Nacho Vegas. "D'altra banda, estava treballant de manera molt estreta amb la gent d'I am an Artist -una agència de producció madrilenya que s'encarrega de la contractació de diversos artistes de l'escena independent estatal- i vam parlar de fer les coses com ens vingués de gust, de llançar nosaltres el disc però no com a segell. Fer una autoedició amb I am an Artist com a centre neuràlgic i prenent les decisions entre tots. Mentre hi donàvem voltes ens vam trobar que Raül Fernandez i Fernando Alfaro estaven en una situació semblant, i vam fer una marca per articular un col·lectiu en què cada artista dirigís el seu disc, però sabent que a tots ens guia el mateix esperit. La música és una feina de col·laboració. Ens necessitem els uns als altres, i això és el que és maco".

"Crec que és un pas natural per la manera com estan canviant les coses", continua Vegas. "El negoci de la música, tal com s'entenia fa només 15 anys, ha canviat del tot, i els segells com a tals no tenen sentit. S'han de saber adaptar a la situació, i com que no ho estan fent ho passen malament. Els segells discogràfics petits s'han adaptat a la nova situació com han pogut, alguns més bé que d'altres, convertint-se en oficines de contractació, en editorials". Tasques que assumeixen, per exemple, els segells independents amb seu a Barcelona BankRobber i BCore.

Què haurien de fer les grans discogràfiques per sobreviure a la crisi actual? "No sé com han de fer-ho, no ho sap ningú, és molt complex. Però el que sí que és veritat és que la indústria ha estat molt conservadora, no s'ha volgut adaptar per no perdre cap dels privilegis del negoci tal com estava muntat". I la crisi del vell model és, segons Nacho Vegas, una oportunitat. "Que es venguin tan pocs discos ha anat molt malament a les discogràfiques, però ara la teva música arriba a tot arreu. Algú que et vulgui escoltar a Mèxic pot fer-ho, no cal que allà hi hagi cap estructura, cap logística. En el fons és una cosa bona. Que a causa d'això la música torni a tenir més importància està bé. Per això sempre dic que aquesta crisi és bona per a la música. És la destrucció d'un model d'indústria per crear-ne un de nou en què els músics se situïn al centre, i no siguin només el producte que es ven. Si Marxophone és una resposta a la crisi de la indústria discogràfica, beneïda sigui la crisi".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT