Societat 19/09/2014

“És normal que els nens plorin els primers dies”

La setmana d’adaptació a les escoles bressol no es fàcil per a ningú

Albert Solé
3 min

RubíAvui faig de periodista i de protagonista del reportatge. Com a pare, aquesta setmana m’ha tocat fer l’adaptació del meu fill petit, el Jan, a l’escola bressol, i m’han demanat que expliqui l’experiència. Trencar el fil invisible que t’ha unit als fills des del dia que van néixer per deixar-los en mans d’uns desconeguts que saps que no el tractaran amb la mateixa atenció que tu -més que res perquè són dues mestres per a 20 marrecs-és una sensació difícil d’explicar. I si, a més a més, quan els deixes i marxes, es posen a plorar i se t’agafen a la camisa com un gat, encara més.

L’adaptació amb l’Oriol -el gran- va ser més difícil per la novetat. L’experiència es nota, sobretot, quan mires els ulls vidriosos dels pares que abandonen el seu fill per primer cop i et recorden els teus de tres anys enrere. Totes les escoles bressol saben que els nens de menys de tres anys necessiten anar-se adaptant a poc a poc en un entorn nou per a ells. Si és difícil trencar el fil per als pares, per als nens encara ho resulta més, però cada un ho viu d’una manera molt diferent. “Cada nen té el seu ritme, uns tarden més i d’altres menys, i n’hi ha que no ploren, sembla que s’han adaptat perfectament, o ho treuen tot setmanes més tard”, explica la Mercè, una de les mestres de l’escola bressol municipal La Lluna de Rubí.

En aquest centre l’adaptació dura 12 dies i es fa progressivament. Els primers quatre dies els nens només hi van una hora i quart, separats en dos grups. I, d’aquests quatre dies, en el primer, el pare o mare que li toca passar el tràngol es queda tota l’estona dins de la classe, perquè el fill s’acostumi a l’entorn. Toquen les joguines noves, observen els nous companys amb una cara de desconfiança barrejada amb curiositat, i tot sense deixar de mirar de reüll els pares cada dos minuts, que els observem asseguts amb els genolls a l’alçada de les orelles en aquelles cadires de Lil·liput.

Anys d’experiència

El segon dia és més dur perquè la mestra -en aquesta escola bressol totes són dones, com a la majoria (per què?)- et diu que has de marxar un quart d’hora per provar com reacciona. “Aneu a fer un cafè”. Si quan el fill s’adona que el pare no hi és no plora, primera prova superada. Però no sempre és així. “És normal que els nens plorin aquests primers dies, és lògic”, explica la Mercè, que té experiència en aquestes situacions, però té la sensibilitat perquè no se li noti.

El tercer dia toca entrar amb el fill, seure cinc minuts i marxar fins que el tornes a buscar una hora i quart més tard. Aquí ja toca fer el cor fort i intentar no enfonsar-te quan el nen t’implora que no marxis entre sanglots mentre la mestra se l’endú a la força. Quan tornes a buscar-lo, el més normal és que et diguin que just quan has marxat per la porta el teu fill ha deixat de plorar i ha estat jugant sense problemes. Et costa creure-t’ho, però ho has de fer. I, a partir d’aquí, cada dia el nen s’anirà quedant més estona fins que a partir de l’1 d’octubre ja farà l’horari normal que farà durant la resta de l’any.

Conciliació difícil

Si per als fills aquesta setmana és estranya i plena de nervis -a alguns els costa dormir i es desperten sovint a mitjanit, com el meu-, també ho és per als pares, que hem de fer filigranes a la feina per poder estar unes hores amb els nens en plena jornada laboral (de les 9 del matí a les 12 del migdia). De fet, durant aquests dies a l’escola bressol de Rubí hi havia molts avis fent aquesta adaptació, ja que els pares no havien pogut demanar festa. D’altres sacrifiquen dies de vacances per guardar-los per a aquesta setmana. Això de la conciliació família-feina encara és una assignatura pendent.

Un cop superada aquesta primera setmana estranya, tot ja fa baixada. Al teu nen mimat li toca aprendre a competir pel camió verd amb tres nens més i aprendre a fer cua per tirar-se pel tobogan del pati. Durant unes hores al dia deixaran d’estar entre coixins, com els passa a casa, i han d’aprendre a viure en societat i que no sempre poden sortir-se amb la seva. No hi ha res millor per preparar el fill per a l’arribada a l’escola. La qüestió a resoldre seria si aquesta etapa educativa bàsica dels 0 a 3 anys també hauria de ser obligatòria, i gratuïta.

stats