Publicitat
Publicitat

GESTIÓ DE LES EMOCIONS

La por és un mecanisme de defensa que permet sobreviure al perill

Tinc por

"Érem al menjador sopant quan es va sentir un cop molt fort i tot va començar a caure. El vaixell de seguida es va decantar i se'n va anar la llum". Maria Antònia Almirall, de 70 anys, anava a bord del Costa Concordia amb el seu marit, de 75 anys, i la seva néta, de 3 anys, quan la setmana passada el vaixell va naufragar en aigües italianes. Encara té els records molt vius, sobretot el moment més crític, quan van pujar als bots salvavides. "El vaixell es decantava i els bots baixaven xocant contra un cantó i l'altre i trencant els vidres. Semblava que no arribaríem avall I, esclar, tens por. Et passen moltes coses pel cap i veus la mort a sobre, però em vaig agafar a la fe. Vaig pensar que ens en sortiríem". I així va ser.

Com la Maria Antònia, molts passatgers van tenir por. L'accident entre dos trens dijous passat a l'estació del Clot de Barcelona no va ser, afortunadament, igual de tràgic, però els passatgers ho van descriure així: "Va ser un ensurt, tothom es va quedar blanc".

Sentir por és natural, no és res de què ens hàgim d'avergonyir. Al contrari. "Tem qui no tingui mai por perquè és una persona perillosa. Una persona sense por podria morir perquè no tindria mecanismes de fre", diu el psiquiatra Jorge L. Tizón. La por és una resposta emocional davant la percepció d'una amenaça real o imaginària. És un mecanisme de supervivència bàsic que ajuda persones i animals a protegir-se. Podríem dir que actua com un senyal d'alarma davant del perill. "És una reacció d'adrenalina, el cos es prepara: augmenta la freqüència cardíaca, es respira més ràpid, es desperten els sentits i la percepció és més aguda perquè puguis actuar davant d'aquestes situacions", explica Ingeborg Porcar, directora de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona.

Davant d'una situació de perill, hi ha tres mecanismes de reacció bàsics: quedar-se paralitzat sense saber què fer, fugir o lluitar. "Tots tenim els tres mecanisme, però un és el que domina", diu Porcar. El primer impuls és automàtic, però això no vol dir que després, la persona se sobreposi i respongui a la situació. "Supervivents de l'11-M explicaven que el primer que van fer va ser sortir corrents del lloc dels fets, però després es van adonar de la situació i hi van tornar per ajudar", assenyala Porcar.

Maria Antònia Almirall explica que durant el naufragi va mantenir la serenor. "Si perds la calma, ho perds tot", diu. Tenia, a més, una gran responsabilitat: la seva néta. "Vaig mantenir la serenor per no esverar la nena".

Unes persones senten més por que altres. Això depèn de la preparació que un tingui per controlar les emocions i de la seva vulnerabilitat, segons diuen els experts. "D'entrada, les emocions ens dominen, però després les podem dominar", explica Jorge L. Tizón, autor del llibre El poder de la por . Els membres de les forces d'ordre públic, dels exèrcits o de sistemes d'emergència "no és que no tinguin por sinó que se'ls entrena perquè la puguin dominar", diu.

El pànic es pot manifestar en forma de palpitacions, sudoració, tremolor, sequedat de boca, sensació d'ofec, calfreds, nàusees, tensió muscular i sensació d'incertesa. També hi ha diferències culturals, ja que hi ha cultures que permeten exhibir les manifestacions de la por i altres que obliguen a ocultar-les.

Fòbies patològiques

Quan parlem de pors patològiques? El psiquiatra Jorge L. Tizón ho resumeix així: "Quan un autobús t'està a punt de caure al damunt està bé tenir por, però tenir-ne de tots els autobusos seria patològic". Quan la por dificulta les relacions amb els altres i el propi desenvolupament personal és problemàtica. És normal que els passatgers del Costa Concordia o del Rodalies accidentat tinguessin por, però si ara en tenen de tornar a viatjar en vaixell o en tren serà patològic. "S'estarà generalitzant una situació que era un procés adaptatiu per salvar-se i que ara no és una por real", explica Ingeborg Porcar. La Maria Antònia es planteja tornar a viatjar en vaixell perquè el que va passar ha estat "una cosa puntual".

Segons Porcar, després d'una experiència traumàtica val més no parlar-ne durant les primeres 72 hores perquè "s'activen els mateixos mecanismes de cortisona i d'adrenalina" d'aquell moment. La recomanació és només durant aquesta franja temporal, que és quan es fixen els records traumàtics.

Els professionals expliquen que la recuperació dels supervivents dependrà de la seva història personal prèvia i de factors objectius, com ara la rellevància de la situació que han viscut. "Primer passen per un moment de xoc i després inicien el procés de recuperació", diu Porcar. Si no, poden caure en un procés traumàtic. La Maria Antònia ja vol fer vida normal i girar full, però no pot. "Quan surto al carrer, tothom em pregunta per l'accident", reconeix.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT