La renda mínima i les entitats, l’últim flotador

BarcelonaKhady Ba, nascuda al Senegal fa 34 anys, va arribar a Catalunya ja fa 14 anys. Té tots els papers en regla, parla català i castellà, i ha treballat durant anys en diverses empreses i a l’Ajuntament de Granollers. L’esclat de la crisi, però, la va deixar sense feina, i avui subsisteix amb dificultats gràcies a la renda mínima d’inserció (RMI), abans coneguda com a PIRMI, i a les ajudes addicionals de les entitats socials.

El seu és un dels 26.053 casos de ciutadans, molts nouvinguts però també molts autòctons, per als quals la renda mínima i les entitats s’han convertit en l’últim flotador. La seva situació està marcada per les dificultats, però quan miren al seu voltant encara es consideren afortunats. Per a 34.000 famílies més en situació de necessitat, les retallades han fet que la RMI hagi deixat de ser una opció.

Història d’il·lusions i entrebancs

“La meva mare ja estava vivint aquí, i vaig decidir venir per lluitar com havia fet ella i amb la il·lusió de treballar”, recorda la Khady. Primer, tot va ser molt fàcil. “Al cap d’una setmana o dues ja havia trobat feina”, detalla. Va combinar les primeres feines amb cursos d’idiomes, i va aconseguir la feina de l’Ajuntament: “Ajudava els nouvinguts, els feia un acompanyament i estava amb els fills mentre les mares feien cursos”.

Les coses li van anar bé durant anys, però després tot es va torçar. Primer, pels problemes de salut del seu marit. A ell li van detectar un càncer, i ella va deixar la feina per cuidar-lo. Més tard, van marxar al seu poble del Senegal perquè ell hi passés els últims mesos de vida, i després ella va tornar a Catalunya i va tornar a treballar. Més tard, però, la crisi li posaria encara molts més entrebancs.

La Khady es va tornar a casar i es va hipotecar per comprar un pis amb el seu nou marit. “Tots dos teníem feina, això era l’any 2006 o 2007”, argumenta. No es podien imaginar que, poc després, estarien a l’atur i la hipoteca els portaria molts maldecaps: “Primer vam intentar tornar les claus, però no ens van deixar. Després el vam voler llogar per pagar la hipoteca, però ens van dir que no podíem”.

Ella va aconseguir feines temporals i va intentar seguir pagant, però els van acabar desnonant. El trasllat del matrimoni i els tres fills a casa de la seva mare va provocar moltes discussions i finalment ell va marxar a França i es va desentendre de tot. La Khady, sola amb els tres fills però legalment casada, ni tan sols podia demanar les ajudes a les quals tenia dret.

Ajudes i acompanyament

Davant de situacions com aquestes, les entitats socials ofereixen suport en la tramitació de les prestacions oficials i ajudes econòmiques pròpies, però també un acompanyament personal que els usuaris valoren molt positivament. El coordinador de projectes d’inclusió de la Fundació IReS, Fran Rojas, destaca que el seu model “pretén fer una atenció integral” que “no només respon a la demanda inicial de la persona”.

El seu programa d’inclusió, anomenat Aferra’t, dóna la mateixa importància a les necessitats bàsiques, la situació laboral i la situació emocional i familiar. Ho fa, a més, incentivant que la mateixa persona interessada participi en l’elaboració del seu pla de futur. “És un procés d’empoderament”, diu el coordinador de projectes de l’entitat, que ho considera normal. “Tu ets l’expert en la teva pròpia vida”, argumenta.

Quan Rojas repassa els diversos àmbits en què treballa el programa Aferra’t, es nota que dóna una especial importància al que anomena l’“àmbit psicosocial”. L’entitat acompanya els usuaris en una feina d’introspecció que consisteix a descobrir els seus punts febles i els seus punts forts. També tenen una línia de treball en què aquesta mateixa feina es fa en família, amb el pare, la mare i els fills.

La Khady va arribar a la Fundació IReS en el seu pitjor moment, i agraeix molt que l’ajudessin amb els tràmits de les prestacions, amb una ajuda econòmica addicional, i amb els problemes amb la hipoteca i l’habitatge. El que valora més, però, és el suport emocional: “Des del primer dia em vaig sentir molt alleujada. És molt més important que algú t’escolti que no pas que algú et regali alguna cosa”.

Ganes de treballar i esperança

Després que la seva mare també perdés casa seva, la Khady va passar per un pis d’emergència de Càritas, on eren 12 persones, i per un pis ocupat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Amb l’ajuda de la PAH i de la Fundació IReS, ara ha aconseguit un pis de Caixabank a canvi d’un lloguer molt baix. S’hi podrà estar dos anys i, si llavors ja ha trobat feina, quedar-s’hi pagant un lloguer normal. De moment, està fent tots els cursos de formació que pot a través d’IReS.

Té moltes ganes de treballar, i també molta esperança. “Sóc optimista, aconseguiré feina aviat”, assegura convençuda. “Sóc una dona forta i no penso tirar la tovallola, sé que tot això canviarà”, afegeix. Si pot mirar el futur amb aquest optimisme, però, és perquè té garantits uns ingressos mínims que li permeten dedicar-se a la recerca de feina. Les entitats socials no es cansen de repetir que aquest últim flotador l’hauria de tenir tothom.