TEATRE
Societat 30/01/2011

Quan el teatre emociona com una gran novel·la

Andreu Gomila
3 min
Endstation, Shakespeare

Fa uns anys, abans de l'estrena al Lliure d' Endstation Amerika , el director alemany Frank Castorf em deia, taxatiu, que el teatre que s'escriu avui és un suflé, una cosa buida que no l'atreu per res del món. Per això havia de recórrer a Tennessee Williams o a Shakespeare, o a novel·les de Dostoievski, Döblin o Céline per seguir creant. I això que, a Alemanya, hi ha molt bons dramaturgs contemporanis, com Falk Richter o Sybille Berg, que veurem aviat a la Sala Beckett, o Marius von Mayenburg, o l'austríaca Elfriede Jelinek. Incomparables, no obstant, a Brecht o Bernhard, tot sigui dit. I és que, llevat del teatre anglosaxó d'avui, poques coses semblen produir-se amb el mateix nivell i amplitud de mires que fa només dues dècades.

No ens estranya, doncs, que el TNC de Sergi Belbel tingui en marxa la sàvia política de dramatitzar la novel·lística catalana de les últimes dècades, o que el Lliure adapti Vida privada , o que el Romea de Bieito hagi fet Tirant lo Blanc i ara estigui a punt de fer pujar a l'escenari un Montaigne. El TNC la va encertar a mitges amb La plaça del Diamant , i de ple amb Mort de dama i també amb Pedra de tartera , de Maria Barbal. En el segon cas, Ricard Salvat ja n'havia fet una versió als anys 70, cosa que complicava una operació que Rafel Duran i Marc Rosich van completar amb èxit gràcies a una Mercè Arànega (Dona Obdúlia) que va fer un dels papers de la seva vida. Amb la novel·la de Barbal, la cosa es complicava sobre manera, ja que es tractava d'un monòleg interior, havien de transcórrer 60 anys durant l'obra i els actors, com en el cas de Mort de dama , havien de canviar de dialecte. Aquí, Rosich, dramaturg també d'aquesta peça, ha fet el ple en un muntatge senzill que compta amb una protagonista, Àurea Márquez (Conxa), que sap paladejar el caramelet ofert.

El principal mèrit de Rosich és haver mantingut intacta la poètica de la novel·la. Barbal va treballar-la amb la precisió d'un joier, amb els adjectius justos, les paraules mesurades. El dramaturg havia de traslladar tot això a escena i construir uns diàlegs que no existeixen en el text original. Havia de trair per força Pedra de tartera , però, un cop vista dijous al TNC i rellegida de fa poc, servidor gairebé no ha sabut trobar què s'inventa Rosich. Ha filat tan prim...

Grans monòlegs

Una obra ja pot estar escrita per déu mateix que si la posada en escena no és bona, tot se'n va en orris. Lurdes Barba aposta per atorgar tot el protagonisme als actors. No fa filigranes amb la il·luminació, ni falca la peça amb música extemporània, ni incorpora cap element que ens porti al sentimentalisme d'una obra feta perquè plorem, solució fàcil i comercial. Fins i tot ha fet que Max Glaenzel i Estel Cristià firmin una de les escenografies més barates que els hem vist en els últims anys. Aquí el que compta és Àurea Márquez, que en els dos moments més importants de la peça, sap pujar damunt del cavall emotiu, marcar-se dos monòlegs d'antologia i seguir semblant Conxa, aquella doneta del Pallars que calla i diu sí.

Damunt la tartera, en un camp de refugiats de l'Aragó, amb les dues filles desconsolades per l'afusellament acabat d'ocórrer de Jaume (Roger Casamajor), Márquez clama contra el món i contra els vencedors i assumeix, amb dolor, el destí de tota dona pobra: patir. Fins aleshores havia escoltat amb condescendència les proclames republicanes del marit. Ara entén que, tot i tenir raó, era impossible canviar res. Com la famosa divisa de Maria Mercè Marçal, li cau al damunt el fet ser dona, de classe obrera (pagesa, en el seu cas) i de nació oprimida.

Colomer, que gairebé calca el paper que interpreta al film Pa negre , és un molt digne comparsa de Márquez, així com una altra gran actriu, Rosa Cadafalch (tia Encarnació). Tots, a més, superen l'escull lingüístic sense por. Ens fan creure que parlen pallarès. I aquí el realisme és clau. Si no hagués estat així, aquesta Pedra de tartera podria haver arribat al notable, però mai a l'excel·lent final. Ara només cal que algú s'atreveixi amb Incerta glòria . Va, Àlex Rigola, que l'has llegida.

stats