“Si tornés a néixer, tornaria a ser mestra”

BarcelonaPer primera vegada en 46 anys, Mont Basiana no ha hagut de parar el despertador per anar a l’escola. Ella és un dels 1.637 professors que es van jubilar el curs passat a Catalunya i, avui que els escolars tornen a omplir les aules, pot limitar-se a recordar amb un somriure tots els esforços de tota una vida dedicada a l’ensenyament.

“La sensació que vaig tenir l’1 de setembre va ser d’alliberament total”, reconeix sense embuts i entre rialles. Perquè, tot i que aquest dilluns comencen oficialment les classes, els mestres ja fa quinze dies que preparen el curs. “Hi ha jubilats que diuen que ho trobaran a faltar, o que tenen una sensació de buidor, però no és el meu cas”, continua. I no és que no li agradés el que feia, perquè fins i tot utilitzava les seves vacances per fer de voluntària en altres indrets, i va viatjar per més de 40 països de l’Amèrica del Sud, l’Àfrica i l’Àsia. “Escriu Mont perquè si no no sabran qui sóc. Tothom em coneix per Mont, la que volta pel món”, torna a dir riallera.

L’absència de les aules, en el seu cas, quedarà compensada amb la tranquil·litat i el gaudi d’un “temps sabàtic”. Més endavant tornarà al voluntariat que ha fet durant dècades. De fet, més seriosament, admet que la jubilació és “forçosa”, perquè si depengués d’ella encara estaria uns anys fent mitja jornada, organitzant tallers o fent xerrades, com ha fet sempre. Al cap i a la fi, sí que li sap greu perdre el contacte amb els alumnes. “Els nens m’han donat molta vida. M’he mantingut com sóc gràcies a la feina que he fet, perquè ser mestra és una feina molt gratificant si t’agrada”, afegeix satisfeta, com només pot estar-ho qui sap que ha fet del compliment del seu deure una raó de vida.

Del menjador a l’aula

La Mont va començar a treballar amb 14 anys com a voluntària en un menjador escolar. I tot i que va estar tres anys a Menorca “vivint una vida mig hippie ”, tenia clar que volia ser mestra. Va tornar a Barcelona, on va continuar fent menjadors i, després de deu anys seguits en una escola bressol, l’any 1985 va entrar al cos de mestres de la Generalitat quan va aprovar les oposicions. Tres anys després va passar a formar part del programa d’immersió de la conselleria i així, durant sis anys, es va dedicar a voltar per Catalunya, alliberada de les classes diàries, impartint seminaris als professors i instruint-los en el pla de normalització lingüística perquè poguessin fer classes en català. No va ser senzill, perquè “el professorat no estava del tot format i hi havia mestres que els feia por”, recorda. Són històries llunyanes, però quan pensa en la reforma educativa del ministre José Ignacio Wert no dubta a rebutjar l’atac al català que representa. Els sis anys van passar i la Mont va tornar a les aules, però quan acabava la seva jornada laboral continuava impartint cursos de didàctica de la llengua per a mestres, també a la universitat, i aprofitava les vacances per viatjar i visitar altres escoles, ja fos al Iemen, al Perú, al Marroc o a tota l’Àfrica, des del Senegal fins a Egipte. “A nivell personal t’enriqueix molt, després pots entendre millor els alumnes quan vénen de fora”, rememora.

Aprendre sempre

Ara feia vint anys que la Mont feia classes a P-3, P-4 i P-5 a l’Escola Reixac de Montcada i Reixac. També ha sigut coordinadora de cicle i de llengua. L’últim any fins i tot ha sigut la tutora de tres alumnes autistes. “Els canvis en ells són molt petits, però també molt gratificants”, assegura. Dos fills i tres néts després, valora la importància del reciclatge i de mantenir “sempre” la inquietud per continuar aprenent i formant-se, i ho arrodoneix amb una anècdota, perquè si fa cinc dècades utilitzaven una espècie de gelatina per fer-se el material escolar, bullint-la per aconseguir impregnar els folis com si fossin de paper carbó, en els últims anys li ha tocat bregar amb les pissarres electròniques, una revolució que explica en primera persona.

El respecte al mestre

Què ha canviat a pitjor? Sobretot que “el mestre ara quasi no és res” i la societat ha fet que perdi el respecte que abans sí que tenia. Potser abans no hi havia materials educatius i havien de lluitar contra moltes dificultats, també amb aules on un sol mestre s’encarregava de més de 30 alumnes, però “tot era més senzill i planer”. Ara el gran nombre de famílies desestructurades i unes problemàtiques cada cop més complexes fan que hi hagi una gran mancança emocional. Les retallades han agreujat la situació i “es fa gairebé impossible” l’atenció individualitzada que molts alumnes necessiten.

Ella, amb tota la implicació que tenia i que li agradava demostrar en els claustres i en les reunions, sap que quan hagi assumit l’adéu notarà l’absència de l’escola. Els primers quinze dies del curs són els més durs, i després de les vacances costen, tant per als nens com per als pares i els mestres. “Aquesta vegada m’ho estalviaré”, torna a riure. La Mont esgota les seves vacances a l’Estartit, on li agrada relaxar-se amb llargs passejos a la vora del mar. La crisi colla i sap que ha d’ajudar els seus fills a tirar endavant, i això potser fa que pugui viatjar menys pel món com a voluntària. Avui, de moment, torna a Barcelona. Lluny físicament de les aules, però amb l’empremta inesborrable que deixa tota una vida educant les noves generacions.