Publicitat
Publicitat

TEATRE ARGENTÍ A BARCELONA

D'assajar al menjador d'una casa particular a menjar-se els escenaris de tot el món

El llarg viatge de la família Coleman

L'èpica acompanya la trajectòria imparable de la companyia argentina Timbre 4, liderada per Claudio Tolcachir, que fa temporada a Barcelona per primer cop. El millor teatre argentí és al Borràs.

Perquè una companyia argentina de nou artistes -vuit actors i un director- s'atreveixin a fer temporada a Barcelona amb risc de taquilla és que han d'estar molt segurs que ompliran cada nit, durant un mes, el Teatre Borràs. Però és que la història d'èxit que precedeix la seva obra talismà, l'excepcional La omisión de la familia Coleman , els ha convertit en un fenomen. L'última capital que s'ha rendit als seus peus ha estat París, on el diari Le Monde els ha citat com "els triomfadors del festival de tardor".

El camí fins aquí no ha estat bufar i fer ampolles. Si retrocedíssim una dècada, trobaríem la companyia Timbre 4 assajant al menjador de casa de l'actor Claudio Tolcachir, al barri porteny de Boedo. Al cap d'un temps es van poder traslladar a un espai veí, del Timbre 13 al Timbre 4, un teatret amb cinquanta localitats que encara ocupa aquesta companyia-escola-teatre. L'actor Claudio Tolcachir, ara reconvertit en un dramaturg i director d'èxit, arran de la primera obra, La omisión de la familia Coleman, recorda: "La creació del grup va tenir a veure amb el fet d'adonar-me que, com a actor, depenia dels altres. Esperes, esperes, esperes, perquè et surti un capítol en una sèrie de porqueria. No sóc actor per a això! Vaig adonar-me que la salvació seria l'autogestió".

Van fundar la companyia -que és realment una cooperativa- en plena hecatombe argentina, el 2001, quan el país estava abocat a la misèria i, qui tenia l'oportunitat, en fugia cames ajudeu-me. Allò també va transformar el famós teatre argentí. "Als 90, tant culturalment com socialment, nosaltres volíem ser Europa, teníem aquest problemet, els argentins. I el 2001 vam caure al fons de les escombraries. Ens vam adonar d'un dia a l'altre que, lluny de ser europeus, érem llatinoamericans, i que els nostres germans eren Bolívia, Paraguai, Brasil, Xile... I ens havíem de mirar en ells perquè són la nostra història. I així va tornar el teatre de textos argentins i personatges particulars de la nostra societat. Vam començar a fer un teatre que sortia de nosaltres i, de cop, el món va començar a veure el nostre teatre", reflexiona l'actor.

Tolcachir i companyia van assajar els Coleman durant nou mesos -a Barcelona la mitjana es considera que són dos mesos d'assaig- i, per descomptat, de franc. "Tothom tenia altres feines i assajàvem des de mitjanit fins a les quatre de la matinada. I amb l'aspiració de fer dos mesos de funció! Imagina't si en teníem, de ganes!" Però l'èxit de l'estrena a l'Argentina, l'any 2005, els va catapultar primer a l'Amèrica Llatina i, més tard, arreu del món -han comptat una trentena de països, des dels Estats Units a Sarajevo passant per França i, fins i tot, Anglaterra, un mercat difícil que no està acostumat al doblatge teatral-. Els premis, els han deixat de comptar.

Tolcachir, emocionat, es desfà en elogis als seus excepcionals actors: "Som amics des dels 14 anys! El que més m'emociona és que ens hagi tocat viure això junts. I veure'ls saludar, a aquests tontos que jo veia amb els cabells llargs pollosos al col·legi... Som els mateixos que ens moríem de gana junts i, de cop, ara podem viatjar i organitzar la nostra vida millor". Però no els ha crescut l'ego. Quan han fet temporada a París, actuant cada nit al teatre Rond-Point, al costat dels Camps Elisis, han llogat una caseta per a tots, amb habitacions compartides. La seva ambició es limita al teatre. L'èxit dels Coleman els ha donat rèdit fins ara, que faran temporada al Borràs (del 9 de febrer al 6 de març), però també els ha donat l'oportunitat de muntar nous espectacles, una espècie de trilogia Tolcachir que es completa amb Tercer Cuerpo (2009) i El viento en un violín (2010), estrenades al festival gironí Temporada Alta, on vam descobrir aquest prodigi de companyia el 2007. El seu nou repte: obrir un teatre de veritat, amb 200 butaques, a Buenos Aires. Només esperem que tornin.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT